Un estiu d’aventura

Recordo aquell any, ara ja fa dècades. Les darreres setmanes de classes l’ambient domèstic s’havia tornat irrespirable: el pare no deixava de plorar i la mama anava tot el dia amunt i avall, amb la mirada perduda i les òrbites dels ulls rajant sang a cabassos. Com un zombi famèlic, desesperat per alimentar-se, necessitava amb urgència no pas ingerir vísceres humanes fresques, sinó clavar-li queixalada a un casal d’estiu amb places disponibles on poder endossar-me el noranta-cinc per cent de la durada de les vacances escolars.

Eventualment van trobar un esplai cumba a dos-cents quilòmetres de casa, on, d’entrada, la primera quinzena de pausa estival seria plena d’aventures; després, ja es veuria. Tot era culpa, deia la mare, dels avis paterns, que eren (cito quasi literalment), “uns collons de iaios moderns que no paren mai, que fan la seva i no es preocupen de si a nosaltres ens cal res, i que ja podrien trencar-se el maluc i estar-se una mica quiets”. Per la banda materna, els padrins passaven dels 90, i encara que va intentar dur-los amb nosaltres un parell de setmanes perquè cuidessin de mi, els metges van deixar-li meridianament clar que treure l’avi de l’hospital, després del trasplantament múltiple, comportava riscos per a la seva vida. Ella va insistir-hi, i suposo que quan el doctor va cridar els guàrdies de seguretat perquè se l’enduguessin, entre crits, amenaces de mort i blasfèmies vàries, va quedar clar que no podria ser. Al final, la cosa no va anar tan malament. La segona setmana, després de dies documentant-me sobre els costums dels monitors, que només volien que escolar-se a la roba interior de les monitores, i viceversa, en una sortida a Barcelona vaig aprofitar un dels moments de festeig per no pujar a l’autobús de tornada. Vaig refugiar-me tota la setmana a una sala de venopunció de Ciutat Vella, i el programa era molt millor que a les colònies: dilluns, cinema (Pretty Ionqui, superba); dimarts, gimcana pel parc recuperant xeringues utilitzades; dimecres, sortida nocturna a repartir heroïna a domicili: el premi era que la pasma no et trinqués i et partís els morros; dijous, joc de pistes: “On és la metadona?”; i divendres, festa d’aigua: insultaves els mossos, cremaves alguns contenidors i venia la tanqueta antiavalots, que et deixava net com una patena amb la mànega d’aigua pressió.

El cap de setmana previ a la tornada (a casa, i a l’esplai, la meva absència havia passat inadvertida), els usuaris veterans em van instruir en les misterioses arts de la preparació de metamfetamina. Això em va generar prou recursos econòmics com per, l’any següent, enviar els pares al mateix casal, per tastar la seva pròpia medecina. Tot el sant estiu.