Un estrany costum judicial

El 1897 la revista A travers le monde publica un reportatge titulat En Andorre. Une étrange coutume judiciaire, escrit pel veguer francès Charles Romeu acompanyat de dibuixos extrets de les seves fotografies.

Segons la revista, aquest relat revela els usos i costums ben característics dels habitants d’aquest curiós petit país que des de fa segles viu independent i en calma protegit per la doble  sobirania de França i de la Mitra d’Urgell.

El relat comença el 9 de juliol cap a les vuit del matí on Romeu acaba la seva xocolata a l’espanyola mentre llegeix el diari La Publicidad, que dona les últimes notícies de la insurrecció cubana, el procés dels detinguts de Montjuïc i de les recents inundacions al migdia de França. Entretingut estava quan en Pepi, guia i propietari de la fonda on s’hostatja, l’avisa que el batlle episcopal ha arribat i vol parlar amb ell.

El dia abans ja s’havien vist al vespre després que el batlle episcopal hagués tingut la seva audiència setmanal i tractessin alguns assumptes. Una vegada acabada la reunió, el batlle Armengol va marxar cap a la Massana, a una hora d’Andorra la Vella amb mula. Però durant la nit alguna cosa greu havia succeït que va fer tornar precipitadament el batlle episcopal. Abans que informés el veguer, es van fer portar una ampolla de vi ranci, amb olor de pell de boc, que acompanyava un plat de galetes seques fortament perfumades a la canyella, una mena de llengua de gat que al país anomenen melindros i que segons el veguer són excel·lents quan t’agraden molt.

Una vegada la serventa Tonia marxa, els dos homes assaboreixen la copa i el batlle comença a explicar que en un dels pics de la muntanya d’Arinsal, durant una de les violentes tempestes que són freqüents a Andorra durant el temps de calor, el llenyataire d’Erts va ser fulminat per un llamp. Un pastor testimoni del drama va avisar de la sinistra troballa i va declarar, mig mort de por, que va veure el seu paisà tocat pel foc del cel i jaient el rostre contra terra a pocs passos del seu ruc, fulminat ell també com el seu amo. 

Romeu demana si hi ha algun dubte sobre la declaració i si hi ha algun indici de crim. El batlle Armengol s’apressa a dir que no i el veguer francès mana, per evitar retards i despeses inútils que ocasionaria anar fins al lloc dels fets, que portin el cadàver fins a Erts per tal de procedir durant el matí següent a les constatacions medico-legals necessàries.

Tot seguit el batlle marxa per avisar el nunci i el senyor facultatiu que acompanyaran Romeu en el seu viatge cap a Erts i recolliran el batlle episcopal a la Massana per continuar cap a Erts.