Acabem aquí amb el relat del veguer francès Charles Romeu, publicat el 1897 a la revista À travers le monde.
Una dotzena de muntanyencs, parents i amics de la víctima, envolten el senyor rector de la Massana, que ha vingut per fer la inhumació una vegada el metge hagi acomplert la seva feina. Els esperen prop del cementiri una quinzena de metres on al mig hi ha l’església dominada per avets ombrius. Les cares són totes tristes, d’aquella tristesa passiva i resignada dels pagesos i sobretot dels muntanyencs, sotmesos sempre a una fatalitat cega de la qual se senten impotents.
El batlle episcopal revesteix el seu abric negre i el seu tricorni abans d’entrar al cementiri. No hi ha creu, ni pedra, només el terra fornit de vegetació boja d’ortigues, de menta, de cards i de malves que arriben fins a la cintura.
En un racó, contra la capella, han col·locat les planxes damunt d’una porta corcada, on es veu una massa fosca, embolicada en una manta bruna, jaient sobre les planxes. És el cadàver. Tothom calla i només se sent el brogit de milers d’insectes que volen i el cant d’una cigala que no calla.
El cos està descobert. La despulla d’un home que anava cada dia al bosc amb el seu ruc per portar algun fes de llenya seca. Amb això guanyava 12 o 15 sous gràcies als quals donava prou pa als seus quatre fills per no morir de gana.
Acte seguit comença la formalitat singular, estranya i certament única al món: l’interrogatori al cadàver. El batlle s’apropa de les restes, el secretari a la seva esquerra i el nunci a la dreta. S’apropen més del cap ennegrit i convulsionat de la víctima i es demana d’una veu clara “Mort! Qui t’ha mort?” Al cap d’uns segons repeteix la mateixa pregunta. Després li diu “Mort! Alsa-te, que la Justícia te mane!” I sense resposta diu “Es mort qui no respon”. 
Romeu explica que algunes persones potser pensarien que és una formalitat ridícula però aquesta sorprenent cerimònia deixa a l’esperit d’aquells que han estat testimonis una impressió profunda, un record pel qual la seva forma estranya  us persegueix i us obsessiona.
El batlle demana al metge d’apropar-se per procedir a l’examen del cos. No hi ha dubte que la mort ha sobrevingut a resultes d’un raig i no cal fer autòpsia.
El grup surt del cementiri i acte seguit entra el capellà i els parroquians que havien esperat a fora del cementiri. Pot començar el servei religiós i la campana sona. El batlle i secretari es queden per redactar l’acta i lliurar el permís per inhumar.
Charles Romeu s’acomiada del batlle Armengol i li dona algunes monedes per als fills de la víctima de tan infortunat accident que durant alguns dies no mancaran de pa.  
El viatge de tornada és més silenciós i des de la llunyania senten la campana.