Hem sortit amb les primeres llums de l’alba. Ha estat un hivern de neus i les siluetes blanques dels gegants són recognoscibles en la distància: el Mont Perdut amb les Tres Sorores, el Marboré, el massís de Posets... La ruta que hem triat avui és llarga, però té l’al·licient d’apropar-nos a un dels territoris més extraordinaris dels Pirineus: la vall d’Ansó. Frisem per retornar als seus paisatges que fa temps que no visitem i que confronten amb la vall navarresa de Roncal i els antics dominis bearnesos, a l’altra banda de la ratlla (muga, güega...).

El viatger no ha amagat mai el seu interès per les valls frontereres, que són –com deia H. Ballantine, un anglès que va visitar Andorra fa més d’un segle– on la vida acostuma a ser més divertida i interessant. La cita més o menys literal és com segueix: “Les fronteres són les puntes exuberants de les vores d’un teixit llis i apagat”. No sabria dir si aquesta impressió la compartien els habitants de les valls altes quan es veien obligats a emigrar durant els llargs i durs hiverns.

Cada any, per Sant Miquel de setembre, un bon nombre de noies ansotanes i roncaleseses es desplaçaven a les manufactures d’espardenyes de la població gascona de Mauleón (Soule). No tornarien a la vall fins a la primavera i, per aquest motiu, rebien el nom ben poètic d’orenetes (ainarak, en euskera). Altres ansotanes marxaven fins a ciutats tan llunyanes com Madrid a vendre trementina i te de roca i, amb els seus vestits i rostres sorgits de la nit dels temps, inspiraven els pintors i els escriptors costumistes.

El viatger pensa, mentre travessem l’increïble congost de Biniés excavat pel riu Veral, que si tingués temps i saviesa suficients podria fer un estudi per comparar aquelles orenetes amb les noies de les valls d’Ordino i Canillo que marxaven a la verema francesa. O les ansotanes pintades per H. d’Estienne, Zuloaga o Sorolla, amb les pageses andorranes que va pintar Picasso. Però, al viatger, més que temps i saviesa li manca voluntat, perquè ha de confessar als lectors quin és el veritable objectiu del viatge, que fins ara ha amagat sota tanta xerrameca: comprovar en persona si a la vella borda Arracona que es troba aigües amunt del poble d’Ansó –convertida en restaurant com ha passat amb moltes d’Andorra–, preparen el millor ternasco (entre lletó i xai) de tot el Pirineu.

I, com que es tracta d’un estudi de gran transcendència cultural però de curta durada, ja pot avançar-ne les primeres conclusions. Hem seguit l’explicació del Lluís, el propietari de la borda, de com prepara el plat: fa un tall a l’espatlla, hi posa quatre dents d’all, la jeu en un llit de patates de muntanya i oli verge d’oliva, hi tira un rajolí de vi ranci i l’enforna tres hores al foc suau de llenya. Ens hem entaulat per fer els honors al plat, ben regat amb un vi robust de cooperativa. La primera impressió és excel·lent. Tanmateix, tornarem per extreure’n noves conclusions. Per exemple, no sabem si serà ja un pecat de gola acompanyar el ternasco amb unes migas de pastor amb llonganissa i una ampolla de sidra, com han fet els navarresos de la taula del costat.

Ai, les fronteres! Quanta cultura! Us tindré informats.