Un fred estrany dins meu

Va venir una nit. No me l’esperava. De fet, sempre havia presumit de no haver-me-la trobat mai. Pot ser ella sí que m’havia buscat però no havia aconseguit mai mirar-me als ulls. Ni quan era petita. De fet, sempre m’ha agradat aquella escena del tricicle (rum, rum) per aquells passadissos del gran hotel, amb aquella cara terrorífica del Nicholson. La veia sola, de nit i amb els llums apagats. M’agradava. Soc d’aquelles persones que tenen els peus massa a terra i no deixen ni temps ni espai a la imaginació (no me n’orgulleixo, però). M’excuso dient que soc una dona pràctica. Aquella nit d’estiu, va venir i em va començar a parlar. Jo intentava no fer-li cas. Però no ho vaig aconseguir. Va venir un fred estrany dins meu. Aleshores, com si algú hagués posat altaveus a tot arreu, vaig començar a sentir sorolls, a escoltar unes passades que trepitjaven les fulles dels arbres del passeig. Algú estava intentant obrir la porta. Vaig agafar el mòbil de la tauleta de nit. S’havia quedat sense bateria, tot i estar engegat al carregador. Em va vèncer. Ho reconec. Vaig encendre el llum. El fred s’havia convertit en suor. Tenia molta set. Vaig baixar les escales i vaig obrir la nevera. De sobte, va desaparèixer. Tot i que em va fer passar una mala estona, en el fons em va agradar trobar-me-la. Però no m’agradaria tenir-la de companya com molts que, sense desitjar-ho, la tenen. Vaig apagar el llum i el soroll de les fulles dels arbres que queien i la dilatació de la fusta de la porta no em van impedir tornar a agafar el son. Confesso que algun dia ha tornat, però obro la nevera i desapareix.