Un gaspatxo signat per Sant Jordi

Per sort, ja fa unes quantes setmanes que podem anar a presentacions de llibres, escoltar els escriptors, comprar els volums i  demanar una signatura a l’autor, com abans dels temps estranys. En definitiva, podem tornar a seguir el ritual típic i tradicional. I en aquesta marató pre-SantJordi hi ha presentacions avorrides i presentacions dinàmiques i àgils, actes interessants i actes prescindibles, taules, sofàs, cadires, còmodes i incòmodes, hi ha gent que s’estima més estar dreta, tenir una pantalla al darrere, sorprendre amb alguna cosa, mentre que d’altres opten pels rotllos interminables. Hi ha de tot en aquest món cultural i literari nostre, i més en aquest pre-Sant Jordi que comença, pràcticament, quan acaba el Nadal.
Acabo de descobrir que, de signatures, n’hi ha de més classes, fins i tot hi ha signatures de gaspatxo. No m’ho invento en un moment d’augment del sucre a causa de massa mona abans d’hora. No, ho he vist en fotografies: fa uns dies, en un centre comercial d’Andorra, la insigne Belén Esteban va signar envasos de gaspatxo en plena gira promocional dels seus productes. Uns dies abans, en un quiosc havia vist una portada de revista del cor a tot color:  el personatge havia “conquerit Dubai” –tal qual, no m’ho invento– amb aquests gaspatxos i patates fregides. Esteban la Conqueridora. 
Cadascú signa allò que vol, allò que vol o allò que li deixen signar, va així. 
Un cop més aquest Sant Jordi tindrem escriptors mediàtics (secció televisius i secció radiofònics) autors premiats –justament o per simple promoció– escriptors de literatura de l’altura d’un campanar i d’autors de textos insubstancials i prescindibles, autors joves, noves promeses trencadores i irreverents, i autors grans consolidats i venerables, escriptors i escriptores, egocèntrics i generosos, tibats i simpàtics i, fins i tot, alguns de no binaris, no CIS i algun de gènere fluid. I estarem contents perquè tenim un Sant Jordi normal, com abans dels temps estranys, amb les seves polèmiques, debats i etiquetes. Tenim sort, doncs. 
Abans del Sant Jordi, encara anirem a algunes presentacions, com la d’Amadeu Gallart a la Seu el dia 14 d’abril –el dia de la proclamació de la República, gens casual potser per aquest autor. Gallart presenta Per Déu, per la Pàtria i el Rei. La vida d’un carlista pirinenc (Salòria), el relat d’uns temps foscos, tant com la Processó del Divendres Sant de l’endemà, que tornarà la ciutat a l’obscurantisme per unes hores i ens oferirà escenes pròpies del segle XIX que semblen agradar tant i tant a tothom, incloses les autoritats municipals que hi desfilen. 
Després del parèntesi obscur, menjarem la mona i, per tornar a veure llum i respirar amb optimisme, anirem al Parc Central a veure l’exposició de Judit Gaset, a dins de la sala de Govern i a fora, on té una monumental escultura. I ens encomanarem d’aquella plenitud i bellesa senzilla.