Un Govern que venç però no convenç

“Guanyareu, però no convencereu.” Aquesta frase de Don Miguel de Unamuno es podria aplicar a la decisió del Govern d’apujar un 2% la cotització a la seguretat social. Ningú no dubta que el percentatge que es paga per aquest concepte és molt baix, si es compara amb el d’altres països, i per tant cal incrementar-lo progressivament. El resultat ha estat que no s’ha sabut o no s’ha volgut assolir un consens que hauria estat possible al voltant d’una matèria tan sensible per al conjunt de la ciutadania. Així, l’executiu ha fallat en les formes i en el fons, com li han recriminat a l’uníson els agents socials. Hi va haver un tímid intent d’arribar a una entesa amb sindicats i patronals, amb una reunió per abordar aquesta qüestió. Malgrat tot, la impressió és que aquella trobada, sense continuïtat, no va ser més que un gest de cara a la galeria i que la decisió ja estava presa. L’opinió generalitzada és que l’increment tantes vegades ajornat havia d’anar acompanyat de mesures per controlar el creixent dèficit de la CASS. Això sí, sense caure en l’aplicació de retallades, camí fàcil en què es pot tenir la temptació de caure. Un bon conjunt d’accions per garantir la viabilitat del sistema hauria permès segurament que empresaris i treballadors estiguessin d’acord a fer un primer pas en la pujada de la cotització. I és que tothom està d’acord que cal estrènyer-se el cinturó per mantenir l’actual model sanitari. La trista realitat, però, és que el Govern ha tingut cinc anys per prendre decisions, però en tot aquest temps ha estat incapaç d’anar més enllà d’actuacions parcials.