Per un grapat de vots

La definició de la paraula por té dues accepcions, entre tantes altres. La primera diu: “Sensació d’angoixa provocada per la presència d’un perill real o imaginari”. La segona: “Sentiment de desconfiança que impulsa a creure que ocorrerà un fet contrari al que es desitja”. Aquesta última s’emparenta bastant amb l’anterior, ja que la majoria de les vegades aquesta desconfiança és per coses que ni van ocórrer ni ocorreran.
Cap de nosaltres és aliè a aquesta manera de sentir, encara que crec que té més a veure amb el pensament que amb l’emoció, ja que la por és una cosa mental, encara que no sempre sigui racional. Quan és fòbia és producte d’un desequilibri psicològic, i quan és una simple por, normalment té a veure amb els records i les projeccions. És a dir, passat i futur.
La manera més fàcil de comprovar això és la famosa frase “qui es crema amb llet, veu una vaca i plora”, que addueix directament a les vivències que ens marquen i ens deixen petjades més enllà de la raó i que moltes vegades es transformen en prejudicis.
Altres pors són pròximes a l’imaginari col·lectiu. Ja sabran el que ens passa quan veiem una aranya d’uns quants insignificants mil·límetres, i encara que sapiguem de manera fefaent que és inofensiva, la matem com si es tractés d’una taràntula.
A què li tenim por? En general, al que és diferent. I això és tan subjectiu com persones hi ha al món. Però com a societats i en l’àmbit global –i generalitzant– la por al que és diferent es tradueix en racisme. L’altre ens molesta, i quan afortunadament no és així, el discurs té petits punts d’opacitat com en la frase “són iguals que nosaltres”. Llàstima que mai diguem “som iguals a ells”, però la meva intenció tampoc és filar tan prim.
I en què es tradueix aquesta por? En polítiques conservadores. Així, els EUA tenen a Trump i el seu mur. Europa no és aliena i ja són diversos els països on l’extrema dreta té més representació de l’esperat. Tot aquest còctel, amanit amb certa pèrdua de les llibertats individuals darrere d’una seguretat fictícia. I aquí tenim a Itàlia i l’Open Arms i un Salvini que tanca i barra el país, encara que estiguin en joc milers de vides. Tot sigui per cuidar el benestar dels nostres. En un continent amb molt mala memòria, que fa poc més de 70 anys va fer el mateix que ara condemna per poder menjar un tros de pa.
Perquè al cap i a la fi, la frase que ja es va fer famosa té alguna cosa –o molta– de raó: “Si algú que arriba en una pastera, gairebé mort literalment de fam i set, que no té contactes i no parla el teu idioma, et treu el treball, hauries de replantejar-te algunes coses.” Però com ja sabem, la por no és racional, encara que molts s’obstinin a vendre’ns-el per un grapat de vots.