D’entre tots els símbols nacionals o patris, la bandera és el que més ens agermana. Aquestes vaporoses teles de colors que onegen al vent cridant d’on som van néixer fa molt de temps...

Una de les més antigues era la de la dinastia xinesa Zhou, utilitzada almenys des de l’any 660 aC. Avui, d’entre totes les ensenyes nacionals, la més antiga del món és la de Dinamarca. La seva creu nòrdica blanca sobre fons vermell sembla que es va estrenar amb la Batalla de Lyndanisse, el 1219, quan el rei danès Valdemar II va derrotar els estonians sota el pretext d’ajudar els croats a Palestina, seguint ordres del Papa.

Nosaltres no tenim una història tan llarga pel que fa a la bandera, que es va establir l’any 1866 a proposta del baró de Senaller i Gramenet, Guillem d’Areny-Plandolit, per a la Nova Reforma i la participació d’Andorra a l’Exposició Universal de París de 1868. La bandera espanyola fou adoptada el 1785 i la francesa, el 1794, seguint el model proposat per un altre noble, Gilbert du Motier, marquès de Lafayette.

Les banderes han inspirat fins i tot obres musicals que encara enfervorien més els patriotes de mena, com un servidor! Aquestes composicions eren conegudes com a himnes a la badera. A Espanya, fou l’andalús Francisco Alonso qui compongué el 1919 el popular pasdoble La banderita, essent part de la seva humorada còmico-lírica La corsarias. A Andorra, fou un capellà lauredià, gran poeta i gran andorrà, mossèn Joan Duró Moles (1894-1969), de cal Colltort de Sant Julià de Lòria, qui va escriure el poc conegut Himne a la bandera andorrana. Comença així: “Andorrans, nostra bandera arborem-la amb fe i amor,/ poble que així la venera és poble que mai no mor”.

Els tres colors andorrans també ténen protagonisme a la seva poesia: “Mireu-la, és la nostra història, condensada en tres colors:/ el blau cel, l’or vell, la flama li han donat color i virtud./ Fe, Pàtria i Furs bé agermana i en fa nostra fortitud./ És l’esperit de nostres terres, és l’orgull del Principat/ que mai vetlla les desferres que agavella la maldat”. I clou l’última estrofa: “I així, dant-nos les mans, farem via amb alegria,/ i units com bons germans, anirem sempre endavant./ I Andorra, pobre i xica, si ho és no ho serà tant./ Andorra, Pàtria aimada, serà més rica i gran./ Visca, visca la bandera, la bandera andorrana”.

Ens recorda mossèn Duró que, units, els andorrans anirem sempre endavant. Savis consells, a vegades poc escoltats, com els que Antoni Fiter i Rossell ens deixà en les seves sempre vigents Maximas Christianas, de Verdadera Politica, y Solida prudencia, les mes utiles per la conservació del estat delas Valls de Andorra. Estimem el nostre país. Estimem la nostra bandera que, com diu mossèn Duró, “una altra més bella i noble, germans meus, no es pot donar”.

I és que com deia el president dels EUA i Premi Nobel de la Pau Woodrow Wilson, la bandera és l’encarnació, no pas del sentiment, sinó de la història.