Fa uns dies, també per aquí, el Joan Anton Rechi ens deixava unes línies meravelloses sobre Peter Brook i la proposta que ens presentaria aquella mateixa setmana al Teatre Comunal, Tempest Project, sobre la posada en escena de La Tempesta, per tercera vegada em sembla que he llegit que el director agafa aquest clàssic, i que vam veure a la Temporada de Teatre.
“Un mite”, es deia aquell recull de les coses sobre Brook que va fer el Rechi. Si no ho han llegit, ja triguen. Va ser una prèvia genial a la funció que vam poder veure dijous passat, on explicava la importància que per a la història del teatre va tenir (i encara té) la figura del director anglès. Una significació teòrica, i sobretot pràctica, que tots els que hem vingut després hem seguit de forma quasi dogmàtica. Ara és molt fàcil veure l’espai buit, no sembla cap novetat. Fer la complexitat fàcil. Jo m’havia passat els últims dies recomanant a tothom que no deixessin de passar pel Comunal, que era única. Havia vist al Festival de Otoño de Madrid alguns dels muntatges de Brook (dels dos, vaja, de la seva filla també) i pensar que aquest és el darrer imagino que tenia una motivació especial.
I Shakespeare. El conjunt complet. Confesso, és cert, que no parlo francès. Ja saben, els que me coneixen una mica, que el tema dels idiomes no és el meu fort. Amb el català vaig fent, però el francès... malament.
Aquesta producció de Tempest project venia a Andorra pel camí de l’ambaixada francesa i la seva Saison Culturelle. Tot i això, sí que conec The Tempest des del mateix text a versions de la RSC, l’última d’Helena Pimenta a l’Albéniz, i algunes més, revisades per companyies tan significatives com Cheeck by Jowl.
Amb tota aquesta informació al cap vaig seure a sentir aquell francès tan clar i polit que no entenc. En sortir del teatre em vaig sentir una mica confús. Sentia que havia vist un llegat, un testament, una mostra viva de tot el que Peter Brook era per a mi: la proposta neta, la versió diàfana, els actors amb una tendresa i elegància, l’espai i la llum i el vestuari al servei total del fet, la confecció de l’elenc amb els diferents accents i naturaleses, la feina d’investigació fins a arribar allà, els personatges buscant una volta més, com el d’Ariel, quasi aquell clown que cerca la tendresa, apropar-se a Shakespeare amb una aparent facilitat.
Tot això hauria servit per fer un estudi de Brook. Però també vaig sortir molt avorrit de la funció. Vaig pensar que tot el que jo creia que em satisfaria d’haver anat al teatre a veure aquesta funció era més que suficient. Però no. Com sempre, parlo des de la meva perspectiva i de la meva experiència. Tot i gaudir d’aquelles qualitats, vaig sortir pensant en el públic que no tingués idea de qui era aquell senyor anglès tan important per a alguns de nosaltres, que només volia veure un espectacle com The Tempest i si aquella proposta era suficient per a la gent que pensa que Brook és només un home...