Els papes són una unitat del temps. Hi ha persones que recorden el seu pas per la disputa dels Mundials de futbol, pels canvis de govern, o pels Jocs Olímpics. Els Papes també serveixen per a comptar els anys. Joan XXIII va obrir la finestra per a renovar l’aire amb el Concili Vaticà. Joan Pau II va ser la joventut del món. Benet XVI va ser el cansament d’Europa. Francesc va ser un vull i no puc. Lleó XIV ha arribat quan Occident sembla una persona que no recorda on ha deixat aparcat el cotxe. Les biografies, com la de Robert Francis Prevost, són una successió de fets i de dates però mai aprofundeixen en els seus protagonistes. I els éssers humans som una successió, però de pèrdues. Això explica la repercussió dels viatges papals.
Apareix en una època en què la humanitat ha perdut la fe en gairebé tot. No només la religiosa. La sentimental, l’econòmica, la social i la política. Vivim en l’era de la tecnologia i, paradoxalment, cada cop costa més creure en el futur i ens refugiem en la memòria, que no en la nostàlgia. I vet aquí que sorgeix un home vestit de blanc parlant de pau i picant el crostó a individus com Donald Trump.
El seu objectiu no és omplir les esglésies; és senzillament deixar clar que la nostra societat necessita alguna cosa més que les xarxes socials, els diners, el consum i els algoritmes per a continuar existint. A molta gent li agradaria conèixer-lo en persona però té una agenda molt carregada i els seus desplaçaments corren el risc de ser eterns si mai Iberia es converteix algun dia en la companyia aèria oficial del Vaticà. Potser el nostre nom estaria a l’agenda de Jesús de Natzaret si aquesta existís. Aleshores és quan només queda el recurs de Santa Rita de Càssia, que per alguna cosa és la patrona dels impossibles. I monja agustina, del mateix gremi que el Papa Lleó XIV.
