Que aixequi la mà qui aquests dies no estigui maleint aquesta horrible sensació de sortir al vespre i, en comptes de l’esperat airet, rebre un cop de puny als pulmons per l’aire calent que desprèn l’asfalt. A Andorra, és ben cert, som uns privilegiats, i les jornades de temperatura més insofrible solen acabar relaxades per la fresca de la nit. Això no treu que caminar per la ciutat durant les hores centrals del dia no s’hagi convertit en un infern, mercè a les gràcies d’urbanistes i classe política, tan aficionats a aquestes duríssimes places i carrers sense ni un bri de verd. Feia ahir una anàlisi tan acurada la professora Maria Jesús Lluelles que no puc evitar remetre’ls, estimats lectors, cap al diari de la competència. Res podríem afegir-hi.
A la veïna ciutat de la Seu la calor ens ofega, ens fa bullir, situats en un clot castigats per un sol impenitent. Aquí sí que sense aquest lenitiu de la vesprada refrescant. On busquen un alleujament els ciutadans de la capital alturgellenca? Sota els arbres del Passeig? En alguns carrerons prou estrets com perquè no s’hagin reescalfat durant el dia? Als parcs?
En aquest context, a l’Ajuntament se li acut la lluminosa idea de posar-se a asfaltar una part dels camins dels horts del Segre, amb la coartada dels sots continus que es produeixen als camins de terra. Tiren pel dret, malgrat l’aferrissada oposició d’una part dels propietaris i les opinions contràries expressades públicament per algunes veus tècniques. El perill, adverteixen, està en les elevadíssimes probabilitats d’una riuada. Més enllà, és una mostra d’aquesta actitud infernal de cobrir el planeta sencer d’una capa d’asfalt. Ens rostirem vius.
