Temps era temps, en un temps remot, no gaire llunyà, quan el país era més viu, i pobre, a taula no hi mancava mai trumfes, productes del porc i ous. A totes les cases tenien gallines ponedores, algun gall per distreure-les com cal i pollastres per coure’ls només en dies assenyalats. D’aqueix bestiar, i dels conills, se n’ocupaven les dones, alimentant-lo amb restes de teca, fulles de col i altres delícies, tot distraient el gallinam amb algun sarpat de gra, mentre cridaven “pites-pites” i plegant els ous, encara ben calentonets.
En aquell temps la vida no era pas una distracció festiva i les èpoques s’enfilaven amb gestos repetitius, avorrits. En la precarietat regnant, les perspectives eren incertes. S’anava perpetuant la consuetud i l’atavisme arrelat, i els ous formaven part de l’usatge; una menja indispensable que s’ingurgitava al gust del consumidor o de la mestressa de casa. Ous passats per aigua, ous remenats (Remena, remena nena!), ous durs, ous ferrats (per sucar-hi pa), truitades pantagruèliques amb carreroles o carbassó fregit; tot un món.
De tant en tant sento parlar de “la nostra identitat”. Quina identitat? Inexorablement, hem anat perdent costums i tradicions i vocabulari propi del nostre idioma, i moltes coses més que han quedat arraconades a la vora del camí; el Robatori de les olles, per Carnestoltes, s’ha aigualit, i els Arlequins de Canillo, amb els seus fuets espetegadissos, no són més que una distracció per a la canalleta i no una fruïció per al jovent, com antigament. I el “Pasqua i ous, los ous són meus!” que exclamàvem en direcció del primer que ens trobàvem al carrer, que havia de donar-nos una dotzena d’ous.
Hem perdut una part del seny i també unes quantes creus de terme. On són? On han anat a parar? De ben segur que no s’han perdut per a tothom.
“De tant que l’estimo, la tiono”, fa la dita. I això pot ser el que ens ha passat: garrotades al país que tant estimem i pèrdua de tot el més preciós i preuat que teníem.
Diuen que “parlant de faves, la mare en cuina”. I és així que hem acabat fets una truita quan, emmerdats fins al coll, s’han anat escolant unes quantes setmanes d’estira-i-arronsa a l’entorn d’una qüestió no gens rellevant però reclamada per la plebs. Uns Molt Il·lustres i altres Molt Il·lustres i els Honorables han anat esfullant la margarida de les rebaixes. Una il·lustrativa lliçó soterrada de les debilitats de la natura humana, perquè tan sols es tractava de minvar escassament la quantitat percebuda en concepte de salaris per les autoritats (i tots els alts càrrecs, abundosament remunerats?). Tot i que encara no n’hem tret l’aigua clara, perquè caldrà esperar per valorar-ho, quan s’hagi fet un còmput total i puguem fer-nos capaços de la magnitud del retallament general d’emoluments, durant els sis mesos d’aplicació de la mesura. Aquesta és la mare dels ous d’un gest purament testimonial, insignificant com una anècdota.
I malgrat que s’ha d’estar a les verdes i a les madures, algun Comú va estirant la corda –i arronsant-la–, tot mirant de reüll la corporació veïna, i especulant. Podria ben ser que la contribució al fons de solidaritat de tots els governs parroquials no s’acabi de concretar ara per ara, i duri més que el prenyat de la guineu. Un joc d’ous d’un parell d’ous, a l’estil de les discussions dels marxants de catifes i en un desordre digne d’un mercat de Calaf pirinenc. “Y un par de huevos fritos!”, que deia l’apreciat Grouxo.
Egos botits, personalismes desbordants a l’entorn de l’erari, de calerons que tots cobegen i anhelen gaudir al seu gust. Gallets, i polles maduretes al control de galliner, i les lloques covant els ous que no acaben mai de fer eclosió. La pela és la pela!
“Il n’y a pas un sentiment qui ne soit maculé par l’argent” (Louis Aragon).