Un líquid sòlid enlluernador

Curiosament Andorra, que fins ara no havia produït ni treballat mai el vidre, disposa avui d’una escola taller on s’investiga, s’estudia i es treballa aquest formidable material.

Amb el títol i el primer paràgraf d’aquest article arrenca el capítol dedicat a aquesta matèria al llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra. M’ha suggerit parlar de l’art del vidre al Principat la lectura d’una breu nota en aquest mateix diari que anuncia que el Centre d’Art d’Escaldes es presentarà les X Jornades Arts del Vidre, juntament amb una abundant agenda d’exposicions, xerrades i demostracions al carrer.

La notícia m’evocà els temps feliços en què gaudia d’una plaent i estreta relació amb l’escola taller esmentada. Gràcies a aquesta escola vaig poder assistir i conèixer activitats artístiques de primer ordre. Per exemple, a la biennal del tapís de Lausana, a Suïssa, i el fabulós museu de tapissos gobelins, a París, per no parlar del taller de vidre de Conca, al costat de Madrid, que també vam tenir l’oportunitat de visitar, en un palauet que acull la col·lecció d’escultures en vidre més important del món. Hi exercia de guia una generosa aficionada japonesa.

Els companys que porten des de fa anys l’escola taller d’Escaldes despleguen una singular activitat i han teixit una xarxa de contactes que els ha obert les portes dels professionals més respectats en aquest art. Beneïts siguin.

Demà i demà passat tindrà lloc una nova edició de les jornades Arts del vidre. Una vegada més hi participaran artesans d’aquest bell ofici, autèntics professionals d’un art que ells resumeixen en cinc pilars: vidre, arquitectura, geometria, color i llum. Humilment, jo hi afegiria tones de bon gust civilitzat.

A l’exposició del CAEE hi haurà obra de quatre artistes consagrats i també dels alumnes de l’escola taller: Javier Pérez Blanco, professor d’escultura i disseny a l’Escola del vidre de Barcelona; Dolors Rossell Mele, doctora en Biologia, que realitza joies en vidre inspirades en la flora marina; Álvaro Varos Oriozola, format en centres espanyols, francesos i també argentins, que diu que veu les vidrieres “com llenços en blanc”; Silvia Laverson, un dels noms més importants en l’àmbit del vidre, i parlo a nivell mundial.

Entre els nostres, hi ha Mayte Estévez i Carles Fernandes, que s’han autotitulat Vitriòlics. M’hi estendré una mica més per intentar explicar el  xoc emocional que em produeixen certes obres d’art. Estévez i Fernandes, els Vitriòlics, han preparat una instal·lació, no us ho perdeu, feta amb grans planxes de vidre disposades a manera de telons, un rere l’altre, amb unes figures humanes de proporcions reals, i altres objectes que vistos des de diferents angles transcendeixen la tridimensionalitat. L’efecte del vidre treballat, combinat amb la llum, fa que un hom es trobi immers en un univers màgic.

Mira que porto un munt d’anys fotut en aquest ofici, intentant fer visible el que hi ha rere d’aquest nostre petit món, i veig que, gràcies a Déu, encara no he perdut la capacitat de sorprendre’m.