Un llit rodó?

Què respondríeu a la invitació d’una parella de veïns a participar en un llit rodó? (una cama redonda, en l’original; una orgia, en definitiva).

Imagineu que una nit, vosaltres i la vostra parella rebeu els veïns de dalt  per a un sopar informal, de simple cordialitat entre persones que viuen a la mateixa escala i la parella veïna, nets, polits, joves, guapos, cultes i amables, us proposen participar en un llit rodó, perquè fa dies que us observen i us troben els veïns més aptes de tota l’escala per a aquesta oportunitat.
Què provocaria en vosaltres l’oferta? Acceptació immediata? Ji, ji, ja, ja, però res més? Rebuig total? Dubtes? Discussions?

Aquesta és la situació de partida de Sentimental, l’última pel·lícula de Cesc Gay. Després de Truman, admiració eterna i fidelitat a cada títol. A més, els no delinqüents vigilats per les policies i potser malalts asimptomàtics fins a la prova d’antígens de la setmana que ve, no tenim gaires opcions d’oci. La possibilitat d’anar al cinema des de fa unes setmanes és sinònim de paradís en aquest moment de parets i murs.

Sentimental provoca un tip de riure, fins que el riure es gela a la boca i s’obre un món de matisos i subtilitats agradable i agraït amb uns actors enormes. Una bona estona i la pregunta sobre llit rodó en l’aire: llit rodó es pot dir? Ho acceptarien els seguidors de Pompeu Fabra?

Els Curie no feien llits rodons, o com a mínim no consta en les seves biografies oficials, ni en la pel·lícula Radioactive, traduïda com a Madame Curie, dirigida per Marjane Satrapi coneguda per Persépolis entre altres pel·lícules, sèries i llibres il·lustrats. Una mirada diferent, original, creativa, més que una biografia fidel i lineal. Satrapi juga amb monsieur i, sobretot, amb madame Curie des d’una perspectiva moderna, com a dona, com a estrangera a França –era polonesa–, com a persona lliure i atrevida que gosa ignorar la rígida moral catòlica i burgesa. No sabem fins a quin punt Satrapi construeix la seva madame Curie, però és interessant accedir al personatge a través de la seva divulgativa i artística mirada.

Els no-delinqüents també hem estat abocats des del mes de març a les plataformes i som vassalls de les modes de les sèries. Em nego, però, a seguir mil temporades i 58.500 capítols de títols d’aquesta i de l’altra. Espero que l’imperi de les plataformes no acabi amb les sales ni amb el cinema. Alguna dosi de tant en tant pot estar bé, però no com a model de consum de pel·lícules. Llegeixo que Netflix prepara l’adaptació de Cien años de soledad: tres temporades per a les històries dels Buendía. Per assegurar un mínim de qualitat, diuen, i la fidelitat al llibre –tot i canvis molt importants per fer possible l’adaptació diuen– han fitxat els dos fills de García Márquez com a productors. Buf, quina por. És possible adaptar el món dels Buendía?

No és una pregunta fàcil. Com tampoc la del principi. Ja sabeu què hauríeu respost als veïns?