Va morir de tristesa el 4 de juny del 2026, a l'edat de 56 anys. La seva família ho va anunciar a través d'un comunicat enviat a una agència: “Marjane Satrapi va morir de tristesa poc més d'un any després de la mort de Mattias Ripa, el seu marit i l'amor de la seva vida”. 

En el seu discurs d'acceptació del Premi Princesa d'Astúries el 2024, Satrapi va denunciar la indiferència davant el patiment aliè i la necessitat de l’empatia per sobreviure. L’autora sabia molt sobre el patiment humà. Ho va demostrar a Persèpolis, la sèrie de còmics –novel·la gràfica era massa burgès– que recollia la seva pròpia història i la lluita dels iranians durant la revolució islàmica. Però, encara més, ho va saber reflectir al profètic Pollastre amb prunes (2004). El còmic narra la història d’un músic que s’abandona a la mort després que la seva dona li trenqui l'instrument amb el qual canalitzava la melancolia que sentia pel seu amor de joventut.

Les nanses o trampes tradicionals que fan servir els pescadors japonesos per capturar pops s’anomenen Takotsubo. Tenen la mateixa forma que adopta el ventricle esquerre del cor quan es deforma de manera anòmala per un estrès emocional extrem, fruit d’una notícia devastadora o un dol profund. És la síndrome de Takotsubo o del cor trencat.

El cos pateix i el cor trencat que surt dels marges del poema cau en l’evidència científica. L’estadística anomena "efecte vidu" a l’augment del risc de mortalitat d'una persona durant el primer any posterior a la defunció de la seva parella; la psiquiatria clínica cataloga la síndrome de la mort psicògena (l’acte de deixar-se anar) com una manifestació de derrota mental davant d'un trauma sever on la ment desconnecta la voluntat de viure; i la psiconeuroimmunologia tracta la bioquímica del dol que desregula el cos afectat per l'impacte emocional de la pèrdua. 

El cos pateix i el cor trencat demana tornar als marges del poema. Per sobreviure, per no ser tractat amb indiferència. Les paraules ajuden a modelar el pensament i cap pena és massa fosca com per no ser definida, diu John Koenig. El seu Diccionarios de Tristezas sin nombre és un compendi de paraules inventades i fusionades que mostren aquesta emoció des d’una poètica i empàtica transició. Així, redescobrim la tristesa, per exemple, en la llengua lakota dibuixada com una ombra causada per un núvol; o com un espantaocells de la mitologia japonesa que observa les tragèdies del món “mentre es desintegra per les costures”; amb les persones que en grec clàssic “es fan companyia quan no tenen ningú més amb qui estar”; o una caixa registradora britànica reciclada en “el dipòsit de totes les oportunitats existents en el moment actual de la vida”... 

Ara que som en temps de pluges, el llatí ens ofereix el recer de la “tranquil·litat amniòtica d'estar sota teulada durant una tempesta”; i l’àmplia paleta del llenguatge, davant el diluvi del dol, guareix el cos que pateix i el cor que es trenca perquè aprenguin a habitar la tristesa com una llar i no com el lloc on morir.