A l’inici de la passada tardor vaig trobar, a la bústia, el llibret que elabora l’Ajuntament de la Morera de Montsant per la Festa Major. La Morera de Montsant és un municipi que comprèn el petit poble d’Scala Dei, on estiuejo i capdesetmanejo. El llibret que us deia parlava, en un dels seus articles, de la Serra del Montsant, molt estimada a la comarca del Priorat, i del parc natural que hi ha a la serralada i que comprèn també el seu voltant. Em va sobtar molt llegir que, per elaborar el projecte del parc, a part de la hidrologia, la geologia, el paisatge, la flora i la fauna, van voler tenir en compte un factor que els que hem trepitjat aquelles terres apreciem molt: el silenci. I en van fer un mapa, el mapa del silenci.

Aquell entorn fantàstic va propiciar que, durant molts anys, segles, de fet, eremites i anacoretes habitessin les escarpades parets de la vessant sud del Montsant, que per alguna cosa es diu així. Aquests religiosos, apartats voluntàriament de les seves comunitats per fer un viatge introspectiu i de comunió amb la natura per arribar a una relació més directa i fluida amb Déu, van construir ermites en racons inversemblants, com la de Sant Bartomeu de Fraguerau, ubicada en una barrancada que porta al congost de Fraguerau, escarpat i de parets alçades cap al cel. Fra Guerau va ser qui la va aixecar en honor a Sant Bartomeu, el segle XII, a prop d’Ulldemolins però enmig del no res, tot buscant aquest silenci idoni per meditar i cercar la transcendència, aquest silenci només trencat, a voltes, pel vent, a voltes, per algun grill o alguna somereta, insecte endèmic del Montsant, que es creia extingit. D’ençà que es va classificar, a finals del segle XIX, no se n’havia tornat a veure cap fins a l’any 2011. Cal dir que ara se’n veuen; he tingut la sort de veure’n un parell els darrers anys, bon senyal. El pla de protecció de la Serra del Montsant també se n’ocupa.

Sigui com sigui, mil anys després, el silenci continua persistent, i es trenca, de tant en tant, per la remor que generen els pobles esquitxats per l’entorn. Només cal allunyar-se uns metres de la població per tornar a sentir-lo, i preservar-lo forma part de la responsabilitat dels homes i dones que allà resideixen. Sembla que en són conscients.

Aquí, a Andorra, sembla que ens estem oblidant una mica de la preservació del silenci, si més no, la tendència sembla que va en direcció a obviar-lo definitivament. Tot va cap al creixement que estem donant al país, a la forma que sembla que li volem donar. Estem propiciant unes ciutats plenes de cotxes, embussos cada dia i cada vegada més hores, i no parlo de quan venen els turistes a mantenir el nostre sistema econòmic, sinó dels dies de cada dia. Soroll, cotxes, pol·lució... Segur que hi ha una manera de tornar al silenci. A qui li pertoqui, que hi pensi, per favor. I ho aprofito: Bon Nadal a tots i a totes.