Un memorial en vida i no cal ser famós

Fa uns dies em va sorprendre la iniciativa de la família d’Arcadi Oliveres –activista,  professor, president de Justícia i Pau... i no acabaríem– de crear un mur virtual perquè familiars, amics i coneguts es puguin acomiadar d’ell ja que li queda poc temps de vida. Em va sobtar per diversos motius. En primer lloc perquè l’havia sentit fa anys en una conferència en què desmuntava que tot allò que els catalans considerem nostre i només nostre, com la sardana i diverses tradicions, són d’importació. Com també ho són la munió d’articles que utilitzem al llarg del dia, sense anar més lluny el despertador xinès que ens ajuda a llevar-nos cada dia, ara diria la mascareta, i que formen part de la nostra vida quotidiana. I tot això ho explicava no perquè sí, sinó per descol·locar-nos i despertar-nos del son del xovinisme i fer-nos més propers als altres, els estrangers. També em va sorprendre perquè vaig pensar en el temps que va intentar donar a llum un projecte polític amb la Teresa Forcades. Però sobretot em va sorprendre la iniciativa en si. La vaig trobar atrevida i alhora molt tendra. Vaig pensar en les vegades que he pensat que m’hauria agradat acomiadar-me d’aquesta persona i no ha pogut ser. I ara en temps de pandèmia, encara menys. Potser per això ho ha fet la família. He llegit que ell n’està encantat i, és clar, no m’he pogut estar d’entrar en aquest mur on hi ha tants records i bones maneres. I és que l’Arcadi ha tingut sempre la virtut de dir les coses més punyents des de la serenitat que desprèn el seu posat i els seus ulls. I això ens cal molt. Serenitat i valentia.  Ara et toca a tu traspassar el llindar per ser acollit per l’Amor. Bon viatge!