Tot comença a Bèlgica, al nord de França i als Països Baixos, amb Sant Nicolau, la nit del 5 al 6 de desembre, i acaba a Espanya i a Itàlia amb –d’una banda– els Reis Mags i –de l’altra– la bruixa Befana, la nit del 5 al 6 de gener, passant pel tió de la nit de Nadal als països catalans i del Pare Noel o Santa Claus a altres països occidentals, des dels EUA als països nòrdics i el Regne Unit. Durant un mes la màgia i la il·lusió vestides per les tradicions de cada país marquen festes familiars on la solidaritat, la germanor, l’amistat i l’amor a l’altre són els protagonistes.
Sant Nicolau va ser bisbe de Mira –avui, Turquia– i va obrar generosament a favor dels més necessitats i dels infants abans de ser perseguit i empresonat pels romans. Va morir un 6 de desembre. Als Països Baixos, Bèlgica i nord de França és celebrat per recordar la seva bonhomia i generositat amb els infants.
El Pare Noel, també anomenat Santa Claus o Santa, és fruit de l’evolució de Sant Nicolau. De fet, Sant Nicolau, en neerlandès; Sinter Klaas es va transformar en Santa Claus als EUA, quan a partir del segle XVII els protestants holandesos van importar la festa a Nova York, aleshores Nova Amsterdam. Els anglosaxons van adoptar la festa i van batejar Sinter Klaas com a Santa Claus traslladant-lo, a més, al 24 de desembre per emmotllar-ho al naixement de Jesús. Al segle XIX i també als EUA, un pastor protestant va escriure un conte de Nadal on va vestir Santa Claus de vermell –abans vestia de verd– i ja a principis del XX l’empresa Coca-Cola va acabar d’estilitzar-lo: ja tenim el Pare Noel que coneixem avui.
El tió és una tradició molt arrelada las països catalans i consisteix a anar al bosc a buscar un tros de branca gruixuda o un tronc als voltants de la Puríssima, 8 de desembre, i col·locar-lo en un racó de casa embolicat en una manta perquè no tingui fred i alimentant-lo fins al 24 de desembre.
Els Reis Mags d’Orient, Melcior Gaspar i Baltasar, representen tres reis vestits com els perses que, un cop assabentats del naixement de Jesús, van decidir anar-lo a veure per portar-li presents. I així, a Espanya, a partir del segle XIX, la primera cavalcada va ser a Alcoi, el 1866, i es va instaurar la tradició d’organitzar cavalcades la nit del 5 al 6 de gener i de transformar la nit anterior a l’Epifania en una festa d’il·lusió amb presents per als infants.
A banda, la tradició apunta que la Bruixa Befana es va penedir de no voler ajudar els Reis Mags d’Orient quan li van demanar ajuda en perdre’s per anar a veure el nen Jesús. Penedida per aquest acte, va decidir visitar totes les cases dels nens damunt de la seva escombra per omplir-los els mitjons de regals i de llaminadures. La Befana porta, com els Reis Mags, carbó als infants que no s’han portat bé.
Sant Nicolau arriba uns dies abans de la nit de 5 de desembre al port d’Amsterdam en un vaixell procedent d’Espanya, ben engalanat i esperonat per tots els seus ajudants. Un cop en terra ferma amb el seu cavall blanc es prepara per mimar tots els infants que li han deixat prop de les seves sabates carrotes i menjar per a ell i el seu cavall a canvi de llaminadures i presents. De totes maneres, la figura del Père Fouettard roman per recordar als nens i nenes que no s’han portat bé que Sant Nicolau no els deixarà res.
Els Reis Mags d’Orient també arriben un mes més tard, el 5 de gener, en vaixells majestuosos a Barcelona i a Tarragona, mentre que el Pare Noel marxa el 24 de desembre amb trineu tirat pels rens de Lapònia per arribar a les llars. Tots, durant la nit màgica, fan desfilades per mostrar als infants que ja són a prop de les nostres llars. A banda, als països catalans i a Andorra, el tió, que s’ha engreixat amb mandarines, fruits secs o galetes, es fa cagar el 24 de desembre al vespre al ritme de la cançó del cagatió i colpejant-lo amb un bastó perquè cagui llaminadures i presents. I, a Itàlia, La Befana muntada sobre la seva escombra, durant la nit del 5 al 6 de gener, s’endinsa dins de les llars per omplir de llaminadures els mitjons que els infants han preparat per a la ocasió amb frenesí.
Molts es qüestionen sobre la idoneïtat de fer creure els nostres infants de l’existència d’éssers màgics que un dia l’any potser els poden aportar allò que han somniat. No soc especialista i tampoc m’he parat a pensar-hi massa. L’únic que se és que veure i sentir la il·lusió i alegria de molts infants, entre els quals els meus, quan s’apropen aquestes festes ha estat i és una felicitat immensa.
