Un ministre espanyol amb passaport andorrà

Avui pronunciar la paraula hisenda a qualsevol espanyol que no té residència fiscal al nostre país només els pot provocar un augment involuntari de la tensió arterial i que se’ls posi els pèls de punta, potser perquè pensen, com Ronald Reagan, que “el contribuent és una persona que treballa per al Govern, però sense haver fet les oposicions a funcionari”. I és que pagar impostos no agrada a la majoria...

Però ves per on que un ministre d’Hisenda espanyol, membre del Partit Progressista, no solament va ser un bon amic d’Andorra sinó que va guanyar-se la nacionalitat andorrana!. Em refereixo al polític navarrès Pascual Madoz Ibáñez (1806-1870). Però, què va fer aquest bon home a part de portar a terme la desamortització de les propietats de l’Estat i de l’Església més important que s’havia fet a Espanya des de la de Mendizábal?

Doncs va fer almenys dues coses més, a part de treure’s una llicenciatura en Dret i ser nomenat fill adoptiu de Barcelona. La primera, publicar entre 1845 i 1850, després de quasi setze anys de feina, els setze volums del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, en el qual dedica al nostre país sis generoses pàgines a doble columna al volum 2, on defineix el nostre govern com “un misto de monarquia y de democracia con tendencia á la aristocracia”. Del contingut d’aquesta entrada enciclopèdica en parlarem en una altra ocasió, que té molt suc per a extreure.

Per la segona ens hem de traslladar l’any 1853. El govern espanyol no volia reconèixer els privilegis duaners històrics dels quals havíem gaudit des d’antuvi. Es decomissava bestiar i altres bens infringint les lleis del nostre país i violant la nostra neutralitat i independència. Però com els temps no eren pas més tranquils frontera avall, els nostres avantpassats van decidir sàviament enviar una delegació a Madrid.

Va ser el 21 de novembre de 1853, fa quasi 170 anys. Aquí entren en joc Pascual Madoz i Josep Albiñà, un jurista de la Seu que ja havia tingut relació amb el nostre país. L’èxit de la negociació va ser tan gran que després de tres reials decrets, es restituïen les històriques prerrogatives del lliure comerç amb Espanya i el Consell General, agraït, escrivia a Madoz el 10 d’abril de 1854: “Nostra República ha acordat declararbos com vos declara Natural de dita Vall de Andorra y un dels seus fills mes estimats y dignes, y donantvos, com ab la present se vos dona, Carta de Naturalesa, per la cual aixís en aquesta República com en altra nació, siau tingut y reputat per Natural de Andorra ab los mateixos privilegis y exempcions de que dins y fora de la Vall gosan los Andorrans”.

I com els andorrans som gent agraïda, Madoz i els seus esforços van rebre justa recompensa perquè els nostres polítics d’antuvi creien, com Cervantes, que “l’agraïment que només consisteix en el desig és una cosa morta, com és morta la fe sense obres”.