El catecisme de l’Església catòlica defineix l’esperança com “la virtut teologal per la qual desitgem el Regne del cel i la vida eterna com la nostra felicitat, bo i posant la confiança en les promeses del Crist i recolzant, no pas en les nostres forces, sinó en l’auxili de la gràcia de l’Esperit Sant” (CEC n. 1817).
Etimològicament, ve del llatí sperare, que significa tenir esperança. “L’esperança és la paraula que Déu ha escrit al front de cada home.” (Victor Hugo).
L’Esperança és el sospir de l’esperit. “Dum spiro spero”, que es tradueix així: “Mentre jo respiro, espero”. L’Esperit Sant és qui ens infon l’esperança i ens apropa a Déu. Sense esperança no es pot viure perquè és la força necessària per a la vida, com l’aire ho és per respirar.
L’esperança és l’última cosa que es perd. Si perdem l’esperança, també perdem la il·lusió. Aquesta virtut teologal protegeix del desànim i sosté en tot defalliment. “Hem d’acceptar la decepció finita, però no perdre mai l’esperança infinita.” (Martin Luther King).
El papa Francesc qualifica l’esperança com la més humil de les virtuts teologals perquè roman amagada. “L’esperança és com el llevat que fa créixer l’ànima. Hi ha moments difícils a la vida, però amb l’esperança, l’ànima va endavant, endavant… Mira allò que ens espera”.
Què inclou l’esperança per al creient? L’esperança en Crist no es limita a aquest món, sinó a l’eternitat, ja que la vida és un camí de trànsit cap a la vida eterna, la Pàtria Celestial. La fe ens infon esperança. Totes dues virtuts són inseparables. L’esperança també va íntimament relacionada amb la confiança en Déu, amb la paciència i amb la perseverança, i ens condueix cap a la caritat, la tercera virtut teologal.
“L’esperança respon a l’aspiració, a la felicitat posada per Déu en el cor de cada home.” (CEC n. 1818). Déu ens infon la gràcia de confiar en l’espera, sabent que Ell complirà les seves promeses de vida eterna, perquè Déu és omnipotent, Déu m’estima immensament i Déu és fidel a les promeses. “Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança. Allò que es veu, per què s’ha d’esperar? Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.” (Rm 8, 24-25).
Un dels motius que m’impulsen a escriure és transmetre un missatge d’esperança. El fet de tenir fe en Jesús fa que tingui esperança. Com diu mossèn Pepe, el missatge de Crist és un missatge de vida i resurrecció. Jesús ens anuncia amb la seva vinguda un món nou i una vida nova, la vida de la gràcia, que permet veure amb uns altres ulls la realitat, sabent que tot té un perquè i un fi que és el mateix Crist. Déu només ens demana que confiem en Ell.
El món necessita esperança. De vegades només veiem el que és negatiu. Com podem tenir i transmetre aquesta virtut? Crec que la finalitat de tot cristià és infondre i transmetre ànim i esperança proclamant que no estem sols, que Déu ens estima i ens cuida amorosament. Transmetre que, com resa la Pregària de la Serenitat, podem ser feliços en aquest món i serem increïblement feliços amb Déu al Cel.
A la vida cal lluitar i no aturar-se mai. Aixecar-se una i mil vegades, no rendir-se davant les adversitats i els problemes. Sé que a vegades és molt difícil d’aconseguir, però hem de deixar que la llum de Crist penetri al nostre cor i guareixi les ferides i cicatrius de l’ànima. “Que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant” (Rm 15, 13).
“Reposa només en Déu, ànima meva, d’Ell em ve tota esperança. Només Ell és la roca que em salva, el castell on em trobo segur.”(Sl 62, 6-7).