Un missatge d’optimisme

Bon Dia tingueu!!
Ja fa un mes que molta gent estava emprenyada perquè el dia de la Constitució s’havia d’obrir perquè s’esqueia en dissabte i finalment es va tancar perquè començava la quarantena de la Pandèmia del Virus i sense dir ni piu.
Des d’aleshores vivim amb un ai al cor per com seguirà tot això i com ens en sortirem.
Per sort aquest tancament a casa va fer sortir de l’interior de tots nosaltres coses com la unitat, la co-responsabilitat, la solidaritat, l’esperança que tot anirà bé i els aplaudiments a totes aquelles persones que arriscaven la salut per nosaltres.
Aquells primers quinze dies ens havien iniciat en un viatge introspectiu als nostres caps i els nostres cors i ens derivaven cap a un futur incert però diferent, cap a una nova Andorra.
Però seríem capaços de canviar a un nou País com a persones i servar-ne les tradicions que ens han fet perdurar segles com a nació?
Passats aquests quinze dies i quan la cosa es va començar a veure que anava per llarg, es van començar a veure els primers símptomes de què no tot estava perdut:
Certament ens vam trobar amb un cap de Govern i uns ministres que, per primera vegada en molts anys, sabien comunicar. I van comunicar una sèrie de mesures econòmiques i socials per fer front a la situació.
I aquí és on vam veure que no tot estava perdut! Que res no canviaria! Que tornaríem a ser el que érem!
Ningú estava content amb les mesures econòmiques. Tothom hi perdia: treballadors, empresaris, grans afortunats, fins i tot la banca que no podia cobrar els interessos normals. Per fi s’acabava la tan anomenada solidaritat.
La tan lloada unitat dels partits i forces socials s’estroncava amb declaracions emprenyades d’uns i altres atacant-se de mentiders
L’avorriment va convertir alguna gent en policies des de la finestra i van començar a escridassar i fotografiar tothom que els hi semblava que no complia la “llei”, en lloc de denunciar-ho a l’autoritat.
Es va insinuar d’apujar impostos.
–Sí, home! A sobre que cobrarem poc encara pagarem més impostos. Que pagui l’Estat.
–I d’on treu els diners l’Estat, sinó dels impostos?
–I a mi què m’expliques, que s’espavilin, però a mi que no em toquin un duro, jo ja pago el foc i lloc.
Es va començar a parlar de poder sortir esglaonadament i en hores determinades a passejar i que ens toqués el sol.
–Sí home! A mi em diran a quina hora he de sortir! I que més!
I aquells que discutien si finalment aquest any els quedaria el mes sencer de vacances o no?
D’acord amb aquestes evidències i a d’altres que no exposo per no estendre’m vull llençar un missatge d’optimisme:
Quan tornem a una suposada normalitat, lentament i pausadament, estigueu tranquils que res no canviarà.
Potser sí que començarem sortint a poc a poc, amb mascaretes i guants, amb por, però veureu com aquella valentia que ens honora i aquell fer l’andorrà podran més. I si algú s’infecta que es foti, per què no es protegia?.
Ens acabarem acostumant amb allò que ens deixi la pandèmia com a salaris, lloguers, etc. I la factura grossa sempre l’acabarem pagant els de baix, com amb totes les crisis.
La banca no perd mai, ni al Monopoly. I si treballa malament ja els ho arreglem nosaltres, també.
A les grans fortunes les crisis els van molt bé. Poden comprar bons de l’estat i negocis a baix preu. Després ja els revendran, sense gens de pressa, quan hi puguin guanyar. Diners criden diners.
I qui somniava que aquest virus seria l’inici d’una transformació mental, social, cívica i pseudosocialitzant de la societat que ens ho expliqui d’aquí a un any.
Ah, i d’aquí a un any parlem dels metges, infermers i infermeres, cossos de seguretat, personal de neteja, personal de botigues d’alimentació, artistes i esportistes que ens han entretingut a les xarxes...
Que el confinament us sigui lleu!
Au, bon dia tingueu i molta salut!