Amb sorpresa i admiració veig que en la temporada teatral d’Andorra la Vella han programat la darrera peça dirigida per Peter Brook. Tempest Project, una producció del Théâtre des Bouffes du Nord, podrà veure’s al Teatre Comunal l’11 d’abril, i és una oportunitat única per gaudir de la darrera creació del, sens dubte, director teatral més influent del segle XX. Per la gent, com jo, que hem tingut una formació teatral, dir el nom de Peter Brook són paraules sagrades i citar un dels seus llibres més reconeguts, L’espai buit (The empty space), és com citar la sagrada Bíblia.
Va ser el responsable de modernitzar els grans clàssics de la història del teatre (des de Txékhov fins a Shakespeare) i apropar-los a una sensibilitat contemporània. Va revolucionar a principis dels anys seixanta la forma de fer teatre a Anglaterra amb els seus muntatges de Marat-Sade, de Peter Weir, o la seva versió del Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare. El seu llibre de memòries, Fils de Temps (Threads of Time), és una autèntica meravella per conèixer la seva visió del teatre i de la cultura, del món i de l’art en general. Els seus pensaments són una lliçó d’una vida dedicada a la seva gran passió.
Al llarg de la meva carrera he tingut la sort de poder veure alguns dels seus espectacles. I alguns dels més famosos. Des de la seva particular versió de l’òpera Carmen, de G. Bizet, reduïda a quatre personatges, de la qual també hi ha una pel·lícula molt recomanable, al seu particular Pélleas et Melisande, de Claude Debussy, anomenat Impressions de Pélleas, o La costume, un dels seus projectes al teatre Bouffes du Nord també.
Ell va combinar teatre amb òpera o musical. I va investigar com ningú les possibles maneres d’arribar al fet teatral des de cultures molt diferents com l’africana o l’hindú, barrejant aquests diferents llenguatges en els seus espectacles. I fent que funcionés de manera miraculosament harmoniosa. Tots ells van impressionar-me amb la seva simplicitat aparent i la claredat de veure el teatre com una metàfora de la vida i un procés moltes vegades de guariment.
Ell va sentir tota la vida una especial fascinació per La Tempestat, de Shakespeare. I va dirigir-la des de diferents punts de vista. La seva darrera aproximació a una de les obres més importants del teatre universal és la que podem veure al Teatre Comunal d’Andorra la Vella. En un temps on la nostra atenció està constantment posada en dubte, on estem constantment replantejant-nos la nostra capacitat de concentració... em pregunto com funcionarien espectacles de nou hores de durada, com el Mahabharata del mateix Peter Brook o el Hamlet de Patrice Chereau, que vaig tenir la sort de veure al Mercat de les Flors a Barcelona i que durava cinc hores i escaig.
Són obres magnes del llenguatge teatral i tots dos han marcat, en certa manera, la meva carrera. Però no eren espectacles fàcils de veure. Calia un esforç d’atenció i de concentració. I avui tenim una tendència, com a espectadors, a caure en el més fàcil. A no fer esforços. Que ens ho donin tot ben mastegat. A confondre cultura només amb entreteniment. I és difícil reconduir aquesta tendència global. I no soc gens catastròfic. Al contrari. No penso que temps passats van ser millors. Ni de bon tros. M’encanta tenir tota l’oferta possible de sèries i pel·lícules a l’abast del meu comandament a distància. Però em costa horrors decidir què veure amb tanta oferta i tantes possibilitats. Em bloquejo buscant i buscant i acabo veient el més fàcil. Però avui 11 d’abril no hi ha dubte. Res de comandament a distància. Toca Peter Brook. Toca homenatge al gran mestre. I a Andorra. Un autèntic luxe.