Un model social propi

Durant els últims dies, el document conjunt de posicionament de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis, l’Empresa Familiar Andorrana, i la Confederació Empresarial Andorrana sobre les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea ha ocupat alguns titulars de premsa arran de les crítiques –sempre constructives– rebudes per part del raonador del ciutadà i, en menor mesura, del PS.

El document en qüestió és generalista, com correspon a un document de posició conjunt que després de cada organització empresarial anirà desenvolupant i modulant segons cregui convenient, però bona part de la seva rellevància mediàtica ha estat provocada per aquest paràgraf breu: “Andorra necessita conservar la seva sobirania social per gestionar els drets socials de la població i mantenir i desenvolupar el seu model específic, adaptat a les seves dimensions i possibilitats”.

És probable que la posició compartida no quedi prou ben reflectida en el document, i és probable també que des de les organitzacions empresarials no l’hàgim sabut explicar prou bé, perquè si no, no s’entén la interpretació que uns i altres han fet d’aquest punt.

El que les tres organitzacions empresarials defensen sobre els drets socials no és res extrem o que suposi una novetat radical. Senzillament, es parteix de la base que Andorra té un model social propi que cal defensar. Perquè és un model assumible, que representa una despesa moderada –per bé que creixent– i que dona com a resultat un risc d’exclusió social que es troba entre els més baixos d’Europa.

Per tant, la primera apreciació és que cal evitar certs discursos entestats a presentar Andorra com una mena de desert social, mancat de drets i de mecanismes de protecció. Andorra té un model social, que ha evolucionat al llarg del temps de la mà de governs de signe polític divers.

D’altra banda, es constata que els models de protecció social existents a Europa són força diversos, que en tots ells conviuen prestacions contributives amb prestacions no contributives i que sota noms aparentment similars s’hi troben realitats substancialment diferents. I les normes i principis vinculades a la lliure circulació de persones, què en diuen al respecte? Existeixen mecanismes de coordinació i principis d’igualtat de tracte, l’aplicació dels quals també hauria de ser susceptible de negociació donades les especificitats andorranes. Però en qualsevol cas, ara com ara, en el cabal comunitari no hi ha normes homogeneïtzadores que obliguin als països a tenir les mateixes prestacions socials, amb la mateixa casuística, la mateixa intensitat i les mateixes condicions d’aplicació. 

I això és, precisament, el que mou les tres organitzacions empresarials a curar-se en salut i afirmar que, si mai aquest procés d’homogeneïtzació es produís, Andorra ha de poder decidir si li convé formar-ne part o no; com també ha de poder modular l’aplicació de les normes i principis que ja formen part del cabal comunitari. Perquè la qüestió dels drets socials és especialment sensible i en diverses ocasions representants d’alguns països membres de la UE han volgut aprofitar la negociació de l’acord d’associació per pressionar Andorra per adoptar determinades figures i prestacions socials que no formen part del cabal comunitari.

La defensa d’un model social propi implica també no copiar determinades figures, com una determinada concepció de la prestació per desocupació, que en països del nostre entorn han restat competitivitat a l’economia, han desincentivat la recerca activa d’ocupació i no s’han traduït en una millora dels índexs d’exclusió social.

Les organitzacions empresarials defensen, doncs, que Andorra tingui el seu propi model social, que defensi la validesa d’aquest model social en el marc de les negociacions amb la UE i que es reservi la potestat de formar part o no d’un eventual procés d’homogeneïtzació en el futur. En el fons és el mateix que es defensa quan es parla de fiscalitat: Andorra té el seu propi model, l’ha de defensar si mai és qüestionat en el marc de la negociació i ha de poder-lo mantenir davant una eventual tendència homogeneïtzadora en el futur.