Soc conscient, amics lectors, que quan engegueu el televisor o llegiu la premsa us trobeu un carnaval de notícies insuportables procedents dels quatre punts cardinals –sobretot de la torturada Palestina, on el govern de Netanyahu porta a terme un genocidi a sang i foc, mentre tota Europa celebra un festival de cançonetes i pirotècnia audiovisual. Un dia sí i l’altre també hem d’escoltar els rampells del president Trump. La setmana passada va dir que Bruce Springsteen està sobrevalorat i s’ha envellit com una pansa. Mare meva! Ho diu el paio que balla les cançons dels Village People com el tiet borratxo d’una boda, té la pell del Naranjito i és un veritable idiota, en el sentit que li donaven els grecs al terme. Doncs bé, malgrat aquesta perspectiva sinistra, creieu-me, la majoria de les persones que ens creuem pel carrer i van a treballar cada dia, surten a fer esport o passegen amb la família són bona gent. El planeta està habitat per milions i milions de persones bondadoses i altruistes. Malauradament, els ximplets, els ambiciosos i els torracollons tenen més poder i més presència als mitjans de comunicació. 
Quan es va produir l’apagada a la península Ibèrica –a Andorra ens en vam lliurar però imagino que no hauria estat diferent– un dels fets que va sorprendre les autoritats i els tertulians de guàrdia és que la gent no va actuar com a les pel·lícules apocalíptiques: saquejos, assassinats en massa, zombis afamats... Ben al contrari, els ciutadans es van mostrar tranquils i disposats a col·laborar amb els que ho necessitessin.   
Des de fa unes setmanes, els que heu llegit la novel·la Sentinella em confirmeu amb els vostres comentaris (moltes gràcies!) les experiències valuoses que he atresorat durant els darrers vint-i-cinc anys. Als hospitals, a les residències de gent gran, a les sales d’espera de les consultes mèdiques, a la intimitat de les llars amb persones discapacitades i dependents... hi ha una legió de persones generoses que, tot renunciant a la carrera professional i al descans ben merescut —recordeu allò de la “família dels exhaustos” que deia Irene Vallejo—, es dediquen a tenir cura i acompanyar els éssers estimats. He estat testimoni privilegiat d’actes d’heroisme silenciós que mai apareixeran als telenotícies o a les xarxes socials. Pares, fills, germans, marits i mullers... que arribaven a l’hospital a l’alba per preocupar-se per l’estat d’ànim d’un familiar o d’un amic i, després d’una jornada esgotadora de feina, hi tornaven per acaronar-los la mà mentre agafaven el son, abans de retornar a casa ben entrada la nit.   
Fa un parell de setmanes ens va deixar l’expresident uruguaià José Mujica. Ha estat un comiat serè, coherent amb els principis que han marcat una vida de lluita, humilitat i decència. Les xarxes socials s’han omplert de frases formidables que ens ha llegat en discursos i entrevistes impagables. En manllevo una que s’escau amb el que avui vull compartir amb vosaltres: "No se cansen de ser buenos, aunque ser bueno no sirve para mucho. Sirve para no arrepentirse con uno mismo". Doncs això, malgrat que la sensació sigui que no podem fer gran cosa davant de tanta estultícia, no ens hauríem de cansar de cuidar, d’acompanyar, d’estimar i, sobretot, d’escoltar el Boss.