Què us sembla si juguem un joc? El millor és que ens asseguem en un lloc còmode, si és el nostre sofà preferit, millor. Apaguem els llums i, si els ve de gust posar espelmes, n’encenem una. O més d’una. En aquest cas, com més recursos fem servir per estimular la nostra imaginació, molt millor. I si les espelmes són aromàtiques, ja estarem més a prop d’aconseguir el nirvana. Si decidiu utilitzar encens, ja ni us explico quin plaer... Ara tanquem els ulls i deixem volar els pensaments. Però no cap a qualsevol costat, el que hem de fer és donar-los una direcció específica. Perquè aquest joc requereix un grau de concentració extrema. I a què jugarem? Doncs a sortir de la nostra zona de confort. I això què significa? Imaginar com seria un món ideal. Ja estem tots preparats? Bé. 
Comencem. Construir aquest món ideal no és una tasca fàcil, i per aixecar la nostra torre des de zero cal començar pel més bàsic i important: els fonaments. Aquest primer graó que ens conté a tots i que no hauria de ser un altre que la comunitat, i per tenir sentit de comunitat hauríem de deixar de costat la individualitat. Difícil, però no impossible. 
Encenguem un parell d’espelmes més, per si de cas, que si tenim sort, l’ambient ja fa olor de vainilla. És complicat, ho sé. Ho sabem tots. Perquè sempre hi ha alguna cosa que es creua en el camí. El treball, la criança dels nens, les obligacions, la voràgine del dia a dia... i ens deixem endur per aquest ritme. I aquesta rutina ens atrapa en una infinitat de justificacions, sense que puguem escapar i tenir un minut de lucidesa mental per a pensar en les altres persones. Però no en les nostres persones, en les que formen part del nostre entorn, aquesta bombolla meravellosa que alimentem dia rere dia. Em refereixo a les persones en general, les que viuen en aquesta comunitat que tant ens està costant aixecar. Si ja portem una dotzena d’espelmes enceses i com a molt hem posat un pam de terra. Així serà més que complicat. Però no ens rendirem! Tots estem en el mateix vaixell i hem de tirar cap endavant junts, preocupant-nos els uns pels altres. Només necessitem que algú ens digui cap a on tirar. I com que al cap i a la fi, el nostre sentit de la comunitat està per sobre de totes les coses, triar un representant hauria de ser el més fàcil del camí... oi?
Però la vida està plena d’imprevistos i un d’ells és que, de sobte, el mòbil ha començat a sonar. No us vaig dir que l’apaguéssiu? Així no hi ha qui es concentri. I obrim els ulls, i l’efecte desapareix. I encenem el llum i apaguem les espelmes i l’encens, que amb tant de fum, ja costa respirar. Què hi farem... nosaltres tenim la intenció de canviar les coses, però així no es pot. I a sobre, hem deixat el comandament a distància a mà i ara l’única cosa que se m’ocorre fer és encendre la televisió. Bé... a veure com surt la pròxima vegada. 
Potser és més fàcil intentar aixecar aquesta torre amb naips.