Em deixaran que em permeti la llicència de barrejar peres amb naps, encara que sigui només aquesta ocasió, perquè considero que la criatura plora d’un mateix origen, un model que pretén ser comú en diversos àmbits de l’economia i la societat. Els que som culers, una bona colla al Principat, com se sap, hem acollit el retorn al Nou Camp Nou amb alegria, ja que es tracta del nostre temple i d’on ens venen a la memòria un munt de vivències amb persones que ja no hi són o que fa temps que no ens hi relacionem. Casa nostra, en definitiva, i per això en som especialment crítics.

Crítics sobretot, i no és d’ara, ja fa temps, amb els preus desorbitats de les entrades per assistir a l’estrena de la reobertura de l’Estadi, encara pendent d’acabar, només a poc més de mig fer. Pagar 300, 400 o 500 euros per dues hores d’espectacle (sense comptar els seients VIP) està a l’abast de molt poqueta gent i, el que és pitjor, és tota una declaració d’intencions per part de la directiva: aquí hi volem autòctons o turistes amb un elevat poder adquisitiu, i el soci mitjà si un dia ens queda una mica d’espai ja en parlarem, però de moment no és la prioritat. 

Recordo de petit, adolescent i jove quan anaves al Camp Nou hi veies representada tota la societat catalana: a Tribuna la burgesia, a Lateral la classe mitjana (què se n’ha fet?), al Gol els que tiraven endavant amb dificultats i a General la gent jove i la classe baixa. Però tothom hi cabia i tothom hi tenia un lloc, amb els autocars de les penyes d’arreu del país que enriquien la presència territorial i ens recordaven als barcelonins que el club no era només nostre, sinó de tots els catalans. En definitiva, era un laboratori de sociologia en tota regla. 

Ara aquells autocars de comarques són substituïts per persones d’arreu del món d’alt poder adquisitiu que es poden permetre aquests preus abusius. A ells no els importa el més mínim si el Barça guanya o perd, sinó només viure una experiència i, si és possible, monetitzar-la, ja sigui en forma de contactes o amb contingut a les xarxes socials que generi un retorn econòmic, gràcies al potencial del club i les seves grans estrelles del futbol. Qualsevol semblança amb la realitat anterior és pura coincidència.

Si ens fixem en la situació a Andorra, aquest model pensat per a rics ens porta de seguida al problema de l’habitatge i a les intencions de captar el turista d’elit econòmica que pretén Andorra Turisme. En resum, que avui en dia poca cosa està cuinada pel ciutadà mitjà que malda per superar la gimcana quotidiana del dia a dia d’arribar a final de mes, tot i que ara normalment es compti amb dos salaris per llar, a diferència d’abans,  que només n’hi entrava un, ja que la mare no solia treballar. Si vols accedir a un pis només hi ha oferta de luxe, res més o poc més. O això, com el cas de les estacions d’esquí, o a la feina et posen un piset perquè hi puguis malviure els mesos que treballes per a nosaltres.

Amb aquest panorama, el sistema encara ens reserva algunes opcions per a aquells que no tenim prou llums per accedir a aquest fantàstic món dels rics: anar al cinema, al teatre o a algun restaurant. El cinema ja no està de moda –la gent té enormes pantalles a casa–, així que t’hi deixem anar perquè et distreguis; al teatre, abaixem el llistó, fem una obra senzilla, una horeta i mitja, quatre actors, un guió arregladet, el mateix decorat i cap a casa; i al restaurant, no els podem deixar sense menjar. Sense habitatge sí, però sense menjar ja seria massa. 

Continuant amb l’habitatge, no me’n puc estar de mencionar la darrera aportació del flamant nou president de l’Associació de propietaris, que pretén apujar-nos el lloguer un 30% com a mínim, com si els últims anys no s’hagués apujat. En el meu cas, després de set anys, ara mateix pago 65 euros més cada mes respecte al lloguer inicial. Per haver-hi una presumpta congelació (de contractes sí, però no de preu), no està gens malament, oi? O no li sembla prou?

A mesura que s’acosta la temuda data del 2027, tot plegat sembla pintar pitjor. Per al ciutadà mitjà és clar, per als rics tot és bonança i oportunitats.