Un món que diu estar en guerra

La crisi sanitària ha escampat el llenguatge bèl·lic arreu del món. Estem en guerra contra el coronavirus, adverteixen governs de nord i sud, est i oest, i és en aquest sentit que despleguen les seves diferents armes. Missatges replicats per mitjans de comunicació, tuitaires diversos i –per mimetisme suposem– part de la població. I aquest context de suposada guerra ha servit de caldo de cultiu per a la propagació d’irritats i crispats missatges i insults fàcils vers els nostres semblants. De moment, les canonades no ens han permès abatre l’enemic malgrat que ell sí que ha aconseguit un gran nombre de baixes (seguint amb terminologia bèl·lica) entre nosaltres. L’estratègia militar sembla que ha fallat. I és que potser no estàvem en guerra. Aquelles persones que van tenir la terrible desgràcia de viure’n alguna se’ns burlen a la cara. (La majoria) tenim casa, tenim llum, tenim aigua corrent, tenim menjar del bo, podem parlar amb la mare per videotrucada abans de ficar-nos al llit (i la veiem bé, a casa). No sentim les sirenes que ens criden a amagar-nos, ni els bombardejos d’aquells que ens volen reduir a cendres. Fins i tot, podem anar al supermercat i quan hi arribem les prestatgeries estan totes plenes... i ens podem donar el luxe de comprar unes birretes i unes patatetes (potser també unes olives) que degustarem com mai havíem fet abans escoltant el Quédate en casa. Cada situació requereix la seva medicina i segurament la que ens té atrapats avui es resol amb solidaritat, generositat i humanitat. Tot el contrari del que va associat a la guerra, vaja.