No ha estat pas una sorpresa, ja que els darrers anys esdeveniments diversos, sovint tràgics, ens ho recorden de tant en tant. Per als que ja tenim certa edat i vam créixer en la dècada dels setanta i els vuitanta, constatem que el paisatge i la manera de fer de la nostra època de joventut ja han acabat i poc queda d’ella. I ens sap greu, perquè considerem que va ser una època en què es van generar personatges i projectes prou interessants per marcar un moment històric, o potser ens ho sembla perquè la joventut ens ho va fer veure d’aquesta manera. Mai ho sabrem.
Sens dubte, la mort d’una estrella del cinema com Robert Redford, no per esperada, per l’avançada edat del personatge, no ha deixat de colpir els que vam tenir l’honor d’apreciar-lo en la seva màxima esplendor. A jutjar per les reaccions a què he pogut tenir accés per diferents canals, sospito que l’admiració cap a l’actor i director ha estat generalitzada, sobretot per les persones de certa edat, però també entre les més joves.
D’entrada, suposo que la majoria estarem d’acord que es tractava d’un home guapo o atractiu, com ho vulgueu dir, independentment del gènere i la tendència sexual de qui faci la valoració. O almenys d’un home guapo segons les tendències de l’època, ja que una altra cosa podria haver estat si la valoració s’hagués fet actualment, amb com ens hem tornat de primmirats en segons quines coses. 
En el cas dels homes heterosexuals, ha estat un referent en  el qual emmirallar-nos, aquell home que sempre hauríem volgut ser i mai ho vam aconseguir, tot i que ho vam intentar. No tant per la bellesa física, que això és innat, sinó per la manera com la gestionava, i per tant la potenciava, amb l’elegància i les formes imbatibles que el caracteritzaven. En el cas de les dones heterosexual i homes gais, segurament haurà estat aquell amor platònic que sabien que mai tindrien als seus braços però que sempre estaria allà per poder-lo gaudir, encara que només fos en la imaginació.
Si repassem la seva filmografia, sens dubte hi ha dues pel·lícules escrites en lletres d’or, no únicament per la seva interpretació, sinó pel que van representar en el seu moment i que encara avui en dia recordem amb un somriure nostàlgic als llavis. Parlo evidentment de Memòries d’Àfrica (molta gent va descobrir la bellesa d’aquest continent gràcies a aquesta pel·lícula) i Tots els homes del president, que va marcar més d’una generació de periodistes, al costat d’un altre mite del cinema com Dustin Hoffman. Després hi ha altres títols de referència com L’home que xiuxiuejava els cavalls, El cop, Lleons per xais, Una vida per endavant, o Una proposició indecent.
Ara bé, a mi m’agrada especialment una de la darrera fornada, dirigida per Tony Scott: Spy Game (Joc d’espies), al costat de Brad Pitt, tot i que els entesos no la situen entre les millors, però això m’és indiferent. Vaig gaudir com un elefant al fang quan la vaig veure per primera vegada i no em canso de repetir sempre que en tinc ocasió. Trobo especialment divertit com, en el seu últim dia de feina d’agent de la CIA abans de la jubilació, li pren el pèl als seus superiors per salvar-li la vida (amb el seu retir daurat!) al seu mentor empresonat en un centre xinès. Com és habitual, aconsegueix el seu propòsit amb l’habilitat i la gràcia que el caracteritzen, tot i que en aquest film ja tenia els seus anys, però això no treu que captivi l’espectador igual com ho feia quan era més jove.
En definitiva, un passat que amb ell i altres de diversos àmbits ja no tornarà mai més, però que alguns vam tenir el privilegi de poder viure en directe i que podem rememorar en diferit sempre que ens ve de gust. No sé si haurà servit per fer millor el present, sospito que no massa, a jutjar pel que veiem, però la petjada ha quedat i serà recordada. Llarga vida als Roberts Redfords, que tot i que físicament ja no estan entre nosaltres, en el record sempre hi seran. Ha estat un plaer.