Un món sense nosaltres?
Fa uns anys, no gaires, va circular amb certa profusió El mundo sin nosotros, en què l’autor –ara no el recordo i no m’aixecaré a buscar-ho– especulava exactament amb el que proposa el títol: ¿quant trigaria la naturalesa a regenerar-se i reabsorbir el nostre llegat material si un dia l’home (i la dona, és clar) desapareguessin, tots a la vegada i per sempre? Francament, no és ara mateix una lectura recomanable, si no tenen crosta. L’autor augurava, en fi, que amb cinc segles n’hi hauria prou perquè la vegetació autòctona es cruspís els nostres pobles i ciutats, i que com a molt en quedarien vestigis similars als de les restes maies que avui esquitxen la selva tropical. Els objectes que ens sobreviurien serien els fabricats en bronze i plàstic, i naturalment les restes radioactives, però edificis i estructures, fins i tot les més monumentals, col·lapsarien molt abans, en qüestió de decennis, per les filtracions, la intempèrie i la falta de manteniment. Ben aviat, els animals colonitzarien les ciutats –recordin Brad Pitt a la Nova York de 12 monos, pul·lulant entre lleons, zebres i girafes– i l’autor especula que sense el depredador per antonomàsia, que som nosaltres, en un temps tornaria a proliferar la megafauna. En tot això, i en els documentals que ens mostren la ciutat de Txernòbil aturada cert dia d’abril del 1986, penso quan desfilo per davant dels aparadors que s’han quedat clavats al 13 de març, amb les banderes de la Constitució, el Dia del Pare i les piles de diaris vells que s’apilonen sota les portes. El consol, segons l’autor, és que en aquest món sense nosaltres les rates i els escarabats –els de cuina, ecs– s’extingirien per falta d’aliment. I que els discos d’or a bord de la Voyager sobreviuran fins i tot a l’extinció de la Terra. Tranquilitzador, oi?