Un musclo a la Generalitat

He seguit amb entusiasme la sèrie del meu amic Txema sobre els seus records del poble, posem que als primers 80. I ho he combinat amb la relectura d’un llibre que primer em va fer vergonyeta comprar, i després admetre que estava llegint: Yo fui a EGB. També he recordat la castigadíssima Orbea dels meus inicis, la cabanya sobre l’alzina de can Ring, les escopetes de ganxets i la barca de troncs, mare meva, que mai no va arribar a navegar pel Fluvià. Amb la Blanca hem repassat dibuixos animats del que ella en diu “la teva època”, i el més sorprenent de tot és que amb ella, que ja va per Shin Chan i es queda atrapada amb Los Simpson, encara funcionen cosetes tan innocents com Banner y Flappy i Los tres mosqueperros. M’està costant més que s’enganxi a La colina de Watership, en l’estupenda versió de 2018 que trobaran a Netflix. I he recordat, en fi, com la senyora Rosita cridava als nens del barri quan anava a matar una gallina o, encara millor, un ànec. Li tallava el coll, la sang brollava a raig, com aigua de l’aixeta, i la pobra bèstia encara era capaç de fer unes passes amb el cap penjant. L’escena de la gallina que, ja morta encara que no ho sàpiga, camina uns segons abans de caure rodona, m’ha fet pensar en l’últim capítol del Procés, amb el Fugat tallant caps a distància, el moribund govern català arrossegant-se com un zombi, i l’última, sensacional notícia que Meritxell Budó sona com a candidata a la presidència. Semblava que amb Torra havíem tocat fons. Doncs no. La cosa encara pot ser millor. Després de la pobra Budó, i com ha profetitzat el gran Soler Bufí, els catalans només ho podrem superar votant un musclo en escabetx, un goril·la dissecat o un ànec sense cap. Ai, si la senyora Rosita ho pogués veure.