Alguns dels que ja comencem a tenir una edat recordem un clàssic de l’humor, un mem convertit en mem abans que es parlés de mems, de xarxes, i abans que Zuckerberg fos ni un projecte d’àtoms que pensaven reunir-se per configurar un tal individu. Sí, home, era aquell bon home que explicava tot dolgut que unes pilinguis li havien posat la “droja en el colacao”. Pobre, acabava convertit en riota general. Som així de malparits. Com uns meus amics, que tenien gravada la desafortunada intervenció d’un company en un programa de ràdio i se la posaven al radiocasset del cotxe per fer-se un fart de riure... fins que la guàrdia civil els aturava prenent-los per una colla de fumetes. Festivals de l’humor, públics i privats.
En un nivell bastant similar s’acabaria situant l’etern debat al voltant del Museu Nacional. Si més no, així ens haurem d’acabar agafant una qüestió tan, d’altra banda, soporífera. No pel tema en si mateix, sinó per haver esdevingut aquesta llarguíssima serp de les quatre estacions en què el tema s’ha convertit. Algú tindrà la valentia d’admetre finalment i sincerament que el museu els rellisca si no és per omplir unes quantes ratlletes de l’apartat de cultura al programa electoral? Perquè més enllà d’algun estira-i-arronsa per l’espai, la intenció real de materialitzar el projecte és sonorament absent. Tant com sorolloses són les protestes en sentit contrari.
I si un dia arriba a ser una realitat, si us plau, que un dels àmbits estigui dedicat a la gestació de l’equipament. No em diran que no és una bona imatge de la idiosincràsia pàtria. O, si no, fem-ne un museu de l’humor: èxit garantit.
