Ha passat més d’una dècada de la meva estrena com a bloguera. Va ser amb un divertimento que, a l'hora, volia ser un homenatge a El club dels negocis estranys, de G.K. Chesterton. Recordo que la inspiració em va arribar poc després de llegir el llibre i de visitar la pàgina web d'una dona que es dedicava a vendre als estudis de Hollywood les famoses boles de palla (tumbleweed) que rodolen, amb aquella tensió dramàtica, per les pel·lícules del Far West. L'astuta emprenedora vivia en una zona remota i àrida dels EUA i afirmava que un dels seus millors clients era Clint Eastwood. 
Sempre he pensat que un negoci ben estrany actualment és el de les llibreries. Chesterton el descriuria com una cosa deliciosament absurda i gloriosament impràctica. Quan viatjo fora procuro visitar-les (aquí, dissortadament, anem escassos de referents i hem de cuidar bé els que resisteixen). A algunes, les habituals, m’hi trobo com a casa. D’altres, les descobertes inesperades, es tornen nous fars on atracar quan amenaça la foscor de la ignorància. Per desgràcia, n'hi ha que no resisteixen el pas del temps o dels paradigmes, tanquen i desapareixen.
No cal, a hores d’ara, mencionar el desgavell profund i disruptiu que empreses com Amazon han suposat per a les petites i mitjanes llibreries. Han suprimit el passeig per les prestatgeries i el descobriment accidental per la compra impulsiva basada en algorismes i en recomanacions personalitzades, convertint el lector en consumidor més que no pas en explorador. 
Tant de bo el fenomen fos només exclusiu del món dels llibres. 
Hi ha alguna cosa de tràgica i passional, de vocacional i imprudent en això de vendre llibres. A les llibreries els passa com al teatre. En el millor dels casos es troben en crisi. En el pitjor, semblen condemnades a desaparèixer. Però el meu optimisme m'impulsa a pensar que a més punts de venda, més varietat i més possibilitats perquè un llibre trobi el seu lector. 
I per això algunes han fet seu el mantra de reinventar-se o morir. Penso així en iniciatives d’arreu que opten per crear espais monotemàtics, cooperativistes, retroalimentats, autogeneradors d’iniciatives per a diferents col·lectius i comunitats... D’entre les moltes que han anat brollant, em fascina la proposta de la inusual Morioka Shoten, a Tòquio, que ven només un llibre alhora, amb una rotació de títol setmanal. I tot a la botiga, des de la curadoria fins al disseny, gira al voltant d'aquest llibre, fet que ofereix una experiència profunda i temàtica. 
Benvingudes siguin aquestes impràctiques i reinventades llibreries que ens ofereixen un oasi cultural entestat a no desaparèixer. A la fi, una ciutat sense llibreries amb personalitat pròpia és com un desert on només les boles de palla amb certa fotogènia s’hi animen a transitar. Com a negoci estrany, curiós. Com a paisatge, desolador.