Avui recupero una entrevista del 1972 que la revista Andorra Magazine va fer a Francesc Viladomat Lena, conseller delegat de SAETDE, la societat que explotava els dominis esquiables del Pas de la Casa i que acabava de presentar públicament la maqueta i els plànols de l'avantprojecte de la futura estació d'esquí de Grau Roig. L'acte havia reunit autoritats i premsa amb molta expectació.
Viladomat era aleshores, i continua sent, una figura coneguda de tothom: campió d'esquí, corredor olímpic i promotor incansable de l'esport blanc al Principat, gran impulsor de la mecanització de les pistes del Pas de la Casa. Quan parlava del futur de la neu, el país l’escoltava.
Rellegida més de mig segle després, l'entrevista és molt més que un document sobre una estació d'esquí, és el retrat d'un moment fundacional del turisme de neu andorrà i, alhora, un catàleg d'idees urbanístiques que, sorprenentment, encara avui sonen modernes. Viladomat explicava que es comptaria a l'entrada de l'estació amb un pàrquing ampli destinat als esquiadors d'un dia, que venien al matí i marxaven al vespre. Els residents, en canvi, podrien entrar els vehicles en pàrquings coberts amb capacitat per a unes 900 places. I a partir d'aquí, el cotxe desapareixeria. Tots els desplaçaments interiors es farien a peu o amb els esquís posats, a través d'una galeria tancada i calefactada que vertebraria tot el conjunt. Els vials rodats dins de l'estació serien mínims, reduïts a l'imprescindible.
Aquesta galeria no seria un simple passadís, la relació entre els nuclis d'habitació es faria a través seu i és allà on s'instal·larien els locals comercials i d'esbarjo. La vida social de l'estació, doncs, passaria per aquest carrer cobert, pensat per fer agradable el trànsit fins i tot en ple hivern. Complementàriament, un sistema d'enginys mecànics permetria als esquiadors desplaçar-se a qualsevol punt de l'estació sense esforç, i s'havien previst desplaçaments pel centre fins i tot de nit, per mitjà d’una pista il·luminada. Un pas transversal permetria creuar d'una banda a l'altra del complex sense necessitat de treure's els esquís, un detall que diu molt de fins a quin punt el projecte estava pensat des de l'experiència de l'esquiador.
Sobre la galeria i les botigues s'hi situaria una plaça, concebuda en forma de cinta contínua, interrompuda únicament en punts especials. Pel que fa a la residència, es preveia que estigués composta per hotels, apartaments i aparthotels. Però aquí no s’aturava, l'estació oferiria serveis com esquí, patinatge, club d'esquí, escola d'esquí, piscina, comerç variat, allotjament i serveis de restauració, esports de saló, locals d'esbarjo i club de joventut. I fora de temporada d’hivern, tennis, equitació, alpinisme, caça, pesca i tir. 
El projecte s’havia de desenvolupar en cinc fases que s’allargarien en més de cinc anys. Tot i així, no va prosperar, però rellegint-ho fa força patxoca.