Això no ha fet més que començar, així que haurem de tenir paciència, perquè cada dia coneixerem novetats que ens faran variar una mica la perspectiva, però d’entrada he de dir que tot plegat no fa gens de bona pinta. Segurament no hauríem d’estar sorpresos, perquè ja estava més que anunciat, però la detenció (o segrest, com s’estimin més) del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, per part dels Estats Units ens ha obert els ulls i ens ha fet veure que estem davant d’un nou ordre de conseqüències imprevisibles.

Abans que res, cal destacar que disposem d’alguna cosa més que indicis que ens porten a assegurar que el règim veneçolà no és precisament una germaneta de la caritat. Per tant, que es pugui acabar –si és que s’acaba, perquè de moment allà continuen, això sí, agafats pels ous (ovaris) per part del govern nord-americà,  en espera de l’anunciada però indefinida transició– seria una bona notícia, però aquest no és el cas més rellevant que ens ocupa, sinó la manera com se n’ha escapçat el cap visible. Donald Trump ha perpetrat una iniciativa que no només liquida el dret internacional, sinó també les lleis federals nord-americanes i constata, una vegada més, la inoperància de l’ONU per resoldre conflictes internacionals.

A més, ens planteja la inquietud que això no s’acabarà aquí, perquè hi ha altres amenaces sobre la taula que ara ja ens comencem a creure que poden esdevenir realitat, com és el cas de Groenlàndia, Cuba, Colòmbia o, més difícil de creure, Canadà, tot i que amb Trump sembla que tot és possible. Com es va encarregar d’emfatitzar Marco Rubio, el seu home fort i arquitecte dels fets de Caracas, “quan el president diu una cosa, la compleix, i no parla per parlar”. És a dir, tot i que de vegades ho sembli, no és un bufó que diu bajanades, sinó que anticipa fets que acaben passant de debò. Potser ja no ens l’haurem de prendre més a broma.

Així les coses, els Estats Units, Rússia i la Xina s’haurien repartit el món, o potser hauríem de dir que han dissenyat un nou món, mentre que la Unió Europea (UE) continua –i va per a llarg– en una inquietant irrellevància. De fet, fins i tot els estats que històricament havien tingut un protagonisme indiscutible, com és el cas de França, el Regne Unit i Alemanya, s’han diluït en aquesta irrellevància europea i ni hi són ni se’ls espera. Com a europeus, costa d’entendre com ningú ha predit que la falta de lideratge en la geopolítica internacional és un suïcidi polític que pagarem car.

Amb un Trump que fa i desfà a la seva conveniència, actuant més com un home de negocis intransigent i sense principis que no pas com un dirigent polític de talla mundial, referint-se obertament a la necessitat de controlar el petroli veneçolà i menystenint l’oposició legítima, els europeus tenim l’amenaça a tocar de les nostres fronteres, amb un Putin que res o poc ha cedit en les seves pretensions contra Ucraïna. Suposo que a hores d’ara els governs de Cuba, Colòmbia i Dinamarca ja deuen estar cridant a files. En el cas danès, cal tenir en compte les aspiracions independentistes de Groenlàndia i que és un país que forma part de l’OTAN. Per això espero que el govern nòrdic es mantingui ferm i compti amb el suport de la resta de països de la regió en la defensa de la seva sobirania, doncs està en joc la poca credibilitat que li queda a Europa.

Tot plegat fa que el nou món que s’està dibuixant no sigui precisament esperançador. Però la història és llarga i cal mirar el mitjà i llarg termini, perquè a Trump només li quedarien tres anys com a inquilí de la Casa Blanca. Però com que tampoc es percep una alternativa real des de les files del Partit Demòcrata, probablement, si no hi ha sorpresa de darrera hora en forma d’un nou assalt al Capitoli, que amb ell mai s’ha de descartar, hi haurà un successor de la seva corda, com ara Marco Rubio, i ja se sap que els deixebles acaben superant les dèries dels antecessors.