Divendres celebrem la festivitat de Nostra Senyora de Meritxell i som una majoria els que pugem a veure la Verge al seu santuari (avui en dia Santuari-Basílica Menor) i molts resseguim l’antic Camí Ral que puja d’Escaldes, tot passant per Encamp, la Mosquera i les Bons i s’enfila progressivament cap a les Gorges de Labor i finalment arriba a Meritxell.
Precisament quan passa per les Bons es quan el camí comença a pujar més dret i és, en aquest mateix punt, on els nostres padrins paraven per reposar-se una mica, resaven una Salve i quan havien agafat forces iniciaven el tros més feixuc, el que mena fins als peus mateixos de la Mare de Déu. Actualment en aquell lloc es conserva un oratori i la història no és gaire coneguda. Permeteu-me avui d’explicar-vos-la! 
Era la dècada dels anys 40 del segle XIX, un dia d’estiu, en ple temps de la collita, tres veïns estaven feinejant i treballant de valent cadascú a la terra de la seva propietat. Les gotes de suor eren ben presents als seus rostres, encara que portessin la casqueta (gorra), regalimaven coll avall fins a ajuntar-se amb la de l’esquena; el mocador que duien a la faixa per eixugar-se-la restava moll només uns instants, aquell dia la calor picava de valent, com no s’havia vist des de feia molt.
Avançaven a molt bon ritme, el dia era serè, el cel era ben blau, nítid i no es veia cap núvol en molts quilòmetres a la rodona. Anaven dallant el blat ben ros que contrastava amb el verd dels pins i avets dels boscos propers i el blau del cel que només es veu a la muntanya un dia estival. L’església de les Bons els mirava de reüll. Com formiguetes anaven muntant els cavallons, que més tard vindrien a buscar amb les bèsties, i després ja se sap, calia mallar-lo (separar el gra de la palla) i finalment emplenar el graner de casa. “Nostre pa de cada dia, doneu-nos Sinyor lo del dia d’avui”, anaven resant mentre els estacaven graciosament.
En aquell temps les feines del camp sempre començaven de bon matí, quan encara no havia sortit el Sol. S’havia d’aprofitar la fresca de les hores de la matinada. La feina (i la vida) era dura. A les 10 (les 12 segons la nostra hora actual, recordem que anem avançats dues hores respecte del rellotge solar que utilitzaven els nostres padrins) paraven i feien una pausa coneguda com les “deu hores”, que no era una altra cosa que menjar una mica per tal d’agafar forces i aguantar fins a les 12, que era quan dinaven. Quan s’acostava l’hora de dinar, es xiulaven i plegats buscaven una freixera que els proporcionés una bona ombra. El dinar el portaven les dones des de casa i junts uns i altres, el compartien.
Havent dinat dormisquejaven una mica i a tornar-hi, que la feina era molta i les mans poques. Mentre feinejaven, en un tres i no res el cel es cobrí de negre i caigué una pedregada de proporcions bíbliques. Es van refugiar a sota de la freixera i va ser tanta la por que van passar, que mentre resaven per la seva vida, li van prometre a la Mare de Déu de Meritxell que si els salvava li construirien un Oratori. I així va ser. En uns instants la tempesta passà i el Sol tornà a lluir. L’endemà els tres es posaren a treballar en l’oratori que veiem avui dia, l’emplaçament no va ser a l’atzar, des d’aquí és el primer punt on s’albira el Santuari i és on era la freixera que els aixoplugà.
És un senzill edifici rematat amb volta de canó i una fornícula per posar la talla de la Mare de Déu. Antigament era arrebossat, avui en dia és a pedra vista, fruit de la restauració que el Comú feu el 1999. A l’interior conserva una bonica majòlica de la Mare de Déu de l’Oratori, obra del reconegut artista Ramon Argilés. La Verge és una noia jove i bonica i porta a les seves mans el Nen Jesús, una maqueta de l’antic Santuari i un ram de grandalles, flors que creixen puntuals cada primavera a la seva vora, recordant i renovant la promesa que feren aquells tres encampadans aquell dia d’estiu del 1840.
Que per molts anys els puguem recordar!