El dimarts dia 19 de novembre, es va fer la presentació del treball de recerca l’Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana, guanyador del premi Lídia Armengol 2013 i que crec pot acabar marcant bastant la nostra visió de l’Andorra abans de l’època medieval.

A partir del segle X, aproximadament, disposem d’una quantitat important de documentació escrita sobre Andorra: cartes de fundació d’esglésies, documents notarials i d’altres com els mateixos Pariatges, que ens informen tots sobre la gent, la societat i l’economia de les Valls. Abans d’aquesta data, però, no disposem de gaire informació més que el que pugui resultar de les excavacions arqueològiques. Per completar-la, la toponímia pot ser important perquè ens dóna indicis sobre la llengua que parlaven, i les coses a les quals donaven importància.

Després d’un comentari aprofundit sobre els possibles orígens del nom Andorra –potser no bascs, sinó anteriors–, els autors diuen: “En base a l’anàlisi fisiogràfica comparativa s’apunta que s’ha observat que topònims de l’estil Andorra, Dorres, Dòrria, Durro, Dorve, Norra, etc. semblen respondre a una sèrie hidronímica ja que tots aquests topònims coincideixen amb indrets amb fonts o punts d’aigua importants (termals, cabalosos, etc.).”

Aquesta observació és interessant perquè parteix del sentit comú ja que la gent, quan anomenen un lloc, se solen inspirar en les coses que les persones hi hagin construït o bé en les característiques pròpies del lloc. Sense anar més lluny, a Escaldes ja tenim un bon exemple de com la presència d’aigua termal ha donat directament el nom del lloc.

A més, fixem-nos que els investigadors varen comparar els topònims d’Andorra amb els noms de lloc d’altres indrets propers. De la mateixa manera que avui en dia hi ha moltes famílies andorranes que tenen parents a l’Alt Urgell, podem pensar que durant els primers segles de la nostra era les poblacions d’aquestes valls devien ser sovint la mateixa gent, que parlaven la mateixa llengua i, probablement, donaven noms semblants als llocs. Des d’aquí, una salutació als veïns d’Arcalís del Pallars.

Aquesta cura en considerar el fenomen històric dels noms d’Andorra com a part d’un context pirinenc més ampli es reflecteix en la procedència dels autors del treball: Xavier Planas, d’Ordenament Territorial; Carles Gascón, de la Seu, i finalment, Juan Karlos Lopez-Mugartza i Mikel Belasko, coneguts en l’àmbit euskaldun. Es tracta doncs d’un equip d’orígens plurals, que podríem dir repartits pel Pirineu. Només podem estar satisfets que, finalment, els investigadors del Pirineu estan trobant la manera per fer recerca conjunta en temes culturals que travessen les fronteres polítiques d’avui en dia.