Cada mes intento ocupar aquest espai amb una opinió. Una reflexió sobre el país, sobre el que passa o sobre el que hauria de passar. Però aquest mes em permeto una excepció. Em permeto parlar d’alguna cosa que estimo i que, al mateix temps, forma part del país: el ClàssicAnd. En soc el director artístic, de manera que no soc neutral. Però potser és precisament per això que puc explicar millor el que hi ha darrere de cada proposta. I per què crec que val la pena venir-hi.
Un festival és una manera de mirar el món. Una invitació a compartir emocions i sensibilitats. I també una manera d’obrir finestres: cap enfora, perquè artistes d’arreu descobreixin el país, i cap endins, perquè el públic pugui viure experiències que el sorprenguin.
El ClàssicAnd va néixer amb aquest esperit. No es tractava simplement d’organitzar concerts, sinó d’imaginar un festival que dialogués amb Andorra: amb els seus espais, amb la seva escala i amb la seva identitat. M’agrada veure com la música transforma els llocs. Una església romànica, un espai històric o una gran carpa al centre de la ciutat es converteixen en escenaris on passen coses que només poden existir en directe.
La programació d’aquest any té una ambició que m’omple d’expectativa. El festival s’obrirà amb Elīna Garanča. Hi ha veus que no necessiten presentació, però sí que necessiten ser escoltades en directe per entendre del tot el que són capaces de fer en una sala. La mezzo letona és  una de les grans intèrprets del nostre temps. Aquella nit serà un d’aquells concerts que la gent recordarà durant molt de temps.
Més endavant arribarà Carmina Burana, amb més de cent cinquanta intèrprets a l’escenari. Quan tantes veus i tants músics coincideixen en un mateix moment, passa alguna cosa difícil d’explicar però fàcil de sentir.
Hi ha concerts que van més enllà de la música. El de Christian Zacharias amb el Leipzig Quartet a l’Auditori n'és un. Zacharias és un dels pianistes més respectats de la seva generació, i aquesta és la seva gira de comiat. Escoltar-lo en un dels seus últims concerts és d’aquelles oportunitats que no es repeteixen. Quan un artista toca per última vegada, hi ha una qualitat en el so impossible de descriure però molt fàcil de sentir.
També hi haurà Fanny Ardant. Un mite. Una de les actrius franceses més importants de les últimes dècades, musa de Truffaut i presència inconfusible al cine europeu. Quan algú com ella puja a un escenari amb músics en directe no saps si estàs veient teatre o escoltant música. És això el que fa que la proposta sigui tan difícil d’oblidar.
El Combattimento està inspirat en Monteverdi, un compositor del segle XVII que continua sent inquietant i modern. La creació que hem preparat intenta capturar aquella sensació que una obra antiga et parla directament, aquí i ara. I Nacho Duato, amb la seva companyia, tanca aquest conjunt amb un llenguatge escènic que sempre sorprèn.
I després hi ha La Passió de la Casa de la Vall. Un recorregut per l’edifici més emblemàtic d’Andorra amb la música de Bach com a fil conductor. Música i text que acompanyen el visitant d’espai en espai. Una proposta itinerant i gratuïta, oberta a tothom. Perquè crec que la música ha de poder arribar a qualsevol persona, independentment de si té entrada a la butxaca.
El festival també s’escampa pels racons del país. El guanyador del Saxfest, a l’església de Santa Coloma; Miriam Manubens i Isabel Fèlix, piano a quatre mans a l’església d’Ordino, i la companyia de Mar Gómez, dansa al carrer, a Andorra la Vella i Ordino: l’art també pot passar on menys t’ho esperes.
Quan arriba el moment de preparar una nova edició, sovint penso que el més important no és només el que passarà a l’escenari, sinó el que passarà a la sala. Aquell silenci que es crea abans de començar una peça. Aquell instant en què una melodia sembla suspendre el temps. O aquella emoció compartida que fa que, durant uns minuts, tots els que som allà sentim exactament el mateix.
Una nit de festival. El concert acaba. El públic surt lentament cap al carrer. Algú taral·leja una melodia, altres caminen en silenci amb aquella sensació difícil d’explicar que queda després d’un moment especial.
Durant uns instants, el temps sembla alentir-se. I és llavors quan entens que la música –de vegades– també pot explicar un país.