Vostès no ho recordaran perquè fa molts anys i són molt joves, però hi va haver una vegada un individu a la política catalana que es deia no-sé-què Carod Rovira, aquí-i-a-la-Xina-popular, que va aprofitar que era conseller en cap o una cosa així de la Generalitat per anar-se’n d’excursió a Perpinyà i suplicar als gudaris d’ETA que deixessin de matar a Catalunya. Era el 2007 i aleshores el nacionalisme basc més cavernícola, valgui la redundància, pensava que pelar els contrincants ideològics era una legítima arma política. Parlo d’Otegi i la banda de matons que avui es fa dir Bildu. Mentrestant, el nacionalisme basc més civilitzat (!?) feia posats de fàstic però en el fons s’ho mirava amb un somriure comprensiu. Lògic, eren dels seus: “Unos mecen el árbol, otros recogen las nueces”, deia Arzalluz, l’infame en cap. No va quedar aleshores clar si el pacte incloïa només la Catalunya de debò, o els heroics gudaris d’ETA s’havien avingut a estendre’l generosament pels altres països catalans (sic), incloses les nostres Valls Neutres. És un antecedent que convé recordar ara que Junqueras se n’ha anat a Sant Sebastià –no Donosti, perquè jo escric en català, no en basc, i no em vinguin amb històries perquè vaig estudiar un curs sencer, dues hores diàries, en un euskaltegi: supera-ho– a negociar amb Otegi, gran home de pau i segrestador convicte, amb la intenció d’explorar una coalició a les pròximes generals espanyoles. Que aquest pas infame no hagi fet aixecar ni una sola cella entre els socialistes catalans s’entén, perquè Illa i Sánchez han convertit els exetarres en socis preferents i d’aquests dos no se’n podia esperar res més. Que tampoc entre la tribu republicana, ni tan sols a La Vanguardia, s’hagi sentit una sola veu contrària, és que ni una, és la prova fefaent que Catalunya s’ha convertit en un país políticament fallit, periodísticament castrat i moralment tarat. Preciós. I ara diguin-me no sé què de Gaza.
