Un país ric i sexi?

“Si vol gaudir de beneficis fiscals en un país que destaca per la qualitat de vida, Andorra és l’opció perfecta”. Això diu un anunci publicitari d’una empresa que assessora per a la constitució d’empreses. Viure a Andorra, impostos reduïts i qualitat de vida... Però caldria afegir-hi “per a uns quants”, perquè si entenem qualitat de vida per a tothom estem lluny de poder-la garantir amb l’exigu estat del benestar existent i amb l’actual situació. Aquesta frase incongruent i excloent em porta a reflexionar sobre quin model de país tenim, construït conscientment per responsables polítics conservadors i de dretes –inspirats en el paradigma neoliberal. Sí, les coses s’han de dir pel seu nom i pel que representen, malgrat que ara vulguin fer veure que s’esquincen les vestidures.
La crisi conseqüència de la pandèmia ho ha accentuat i accelerat, però la llavor ja estava plantada fa temps amb un seguit de mesures que ens hi portaven: una especulació del sòl i un creixement sense límits permesos per una Llei d’ordenament (?) del territori i urbanisme que ha permès la construcció pràcticament arreu reservant una petita proporció per a equipaments col·lectius i de serveis en  la planificació urbanística parroquial, que ara s’ha vist rebaixada fins al 0%, que no preveia la construcció d’habitatges públics i que posa en perill l’entorn i els nostres recursos naturals; una inversió estrangera autoritzada que no ha aportat valor afegit ni llocs de treball d’alta qualitat per als nostres joves altament formats i que ha fet la competència a sectors coberts internament, una inversió que es tradueix en l’adquisició de béns immobles (il·limitada) i en capital no productiu; i una inexistent política de suport al teixit empresarial i manca de polítiques actives d’ocupació.
Som molts als qui no ens agrada el que veiem. Alguns fa temps que ho advertim, però sembla que no hem alçat prou la veu o segurament no ho hem sabut explicar prou bé. Tots hem de ser conscients dels nostres actes i d’allò pel que apostem, els que en tenim el dret, quan donem el nostre vot a una o altra formació política. D’aquí uns mesos tindrem l’oportunitat de manifestar-nos sobre quin país i quin futur volem. Per fer-ho, no només hem d’escoltar les propostes que se’ns facin, també hem de ser capaços de valorar el que han fet i la responsabilitat que tenen en haver portat el nostre país a la mena d’atzucac en què ens trobem.
Si volem un país on tothom compti, on tothom vegi realitzat el seu projecte de vida, amb un creixement respectuós de la cohesió social i de l’entorn natural, s’ha d’apostar per opcions que defensin sense fissures uns serveis públics bàsics universals (pensions, sanitat, educació, atenció a la infància i a les persones grans) com a resposta d’uns drets socials de la ciutadania; que aposti per polítiques de família per fer compatibles la vida familiar amb la laboral; per les reformes necessàries per garantir l’habitatge; per crear ocupació i per una major cohesió social amb el reconeixement de drets polítics als nostres residents. 
Un país ric és el que redistribueix la riquesa i no el que fa concessions (engrunes) a les classes mitjanes i populars mentre estimula l’acumulació de riqueses en mans d’una minoria. Un país amb una fiscalitat progressiva, anivelladora de les desigualtats.
Un model que alguns titllen de vell, de poc modern i sexi, perquè senzillament no comparteixen el que es defensa: el benestar de la ciutadania i la seva qualitat de vida. Una aposta per la prosperitat, inclusiva i sostenible, que no neixi de l’amenaça o la por, i que posa per davant l’interès de la ciutadania. Ara, també es pot continuar apostant pels plantejaments neoliberals-conservadors que ens han portat on som.