Un Papa, patró dels ordinencs

Les esglésies del nostre país són moltes i totes riques en patrimoni artístic i en història viscuda, aquella història que s’ha anat escrivint en els seus murs amb el pas dels segles impregnant-los d’una flaire subtil i misteriosa que solament els amants de la història saben percebre. Però de totes elles solament hi ha una que està sota l’advocació d’un Papa, un romà pontífex o un Sant Pare, com més us agradi.
Normalment, són sants i santes –prou coneguts– els patrons de les esglésies andorranes, però sants que hagin estat Papa a Roma, a Andorra solament hi ha un i és el titular de l’església parroquial d’Ordino i patró dels ordinencs: sant Corneli! De fet, dels 266 Papes que ha tingut l’Església catòlica al llarg de 2.000 anys, 91 han estat elevats als altars, és a dir, un 34%. En altres paraules, un de cada tres. Però 73 d’ells van viure abans de l’any 900, època de persecucions i execucions per la fe. Del segle X als nostres dies només 18 papes han esdevingut sants, i 4 d’ells en els darrers 50 anys.
Però centrem-nos en el nostre protagonista d’avui: sant Corneli, el patró d’Ordino, 21è bisbe de Roma i 20è successor de sant Pere. Era romà de naixement i va ser escollit Papa en contra de la seva voluntat. El seu papat va durar dos anys i 111 dies, però malgrat que va ser un pontificat curt, no va estar exempt de problemes, com el sorgiment, poques setmanes del seu nomenament, de la teologia novaciana que negava la readmissió en la comunió dels cristians batejats que havien negat la seva fe. El teòleg Novacià s’oposà a l’elecció de Corneli com a Papa i s’autoproclamà antipapa creant un cisma sense precedent a Roma. Però davant de tant enrenou, un bisbe, Ciprià (Cebrià), va fer costat a Corneli i va començar a escriure’s amb ell, sintonitzant de seguida.
Tots dos eren bisbes, l’un de la seu principal d’Occident, Roma, i l’altre de la principal seu de l’Àfrica llatina, Cartago. La seva amistat va ser tan gran que el bisbe Ciprià escrivia al papa Corneli: “En cas que Déu faci a un de nosaltres la gràcia de morir aviat, que la nostra amistat continuï al costat del Senyor”. I així va ser, ja que tots dos van morir martiritzats, però en anys i en llocs diferents i d’aquesta amistat se’n fa ressò la litúrgia romana en celebrar-los junts en una sola memòria: el 16 de setembre, festa major d’Ordino!
A partir d’ara quan entreu a l’església parroquial d’Ordino atanseu-vos al preciós retaule barroc de la Mare de Déu del Roser. A dreta i esquerra de la Verge veureu als dos amics, sant Corneli i sant Ciprià, amb escenes dels seus martiris a sota de cada talla, compartint espai en aquest humil retaule, testimoni d’una amistat entre dos homes de fe i defensors de la unitat de l’església. I és que com deia sant Agustí, “al jardí de l’Església es conreen: les roses dels màrtirs, els lliris de les verges, les heures dels casats, les violetes de les vídues.”