Un para-sol gegant

Els tràilers a la sala de cinema m’acaben de convèncer que les distòpies estan de moda. No m’estranya. En un món sacsejat per la pandèmia, les desigualtats, l’amenaça de la ultradreta i el canvi climàtic, la ficció s’ha convertit en el que sembla el darrer crit d’alerta abans no ens veiem abocats, irremeiablement, a l’apocalipsi. Apareixen sèries i pel·lícules com bolets i, tot i que sé que n’hi ha alguna de molt recomanable, jo em vaig quedar amb Years and years. Emma Thompson està magnífica en el paper de la líder populista Vivienne Rook, més perillosa fins i tot que Donald Trump.
El fet és que vaig tenir la feliç idea de mirar-la el mes de març de l’any passat, sense saber que ens trobàvem a les portes d’un confinament, i ja en vaig tenir prou per captar el missatge: els pitjors futurs que ens hem atrevit a imaginar s’assemblen molt, massa, a la realitat de quan estem desperts. De pedaços i de cataplasmes en sabem un punt, però semblem incapaços de fer una cura a fons. Estem massa preocupats per les nostres petiteses per plantejar-nos transformacions profundes que tinguin efectes globals. Què se n’ha fet, de la Greta Thunberg i els Fridays for Future?
Resulta que Bill Gates ha decidit invertir en un projecte que vol bloquejar els raigs del Sol i reduir d’aquesta manera l’escalfament global. Sembla una quimera i, com era d’esperar, l’Experiment de Pertorbació Controlada Estratosfèrica (SCoPEX) ha aixecat polseguera. També de manera literal, o almenys aquest és el seu objectiu: llançar fins a dos quilos de carbonat de calci a l’estratosfera que tapin el Sol. Els científics que hi treballen asseguren que, malgrat que el carbonat de calci no es troba de manera natural a l’estratosfera, no és tòxic ni suposa cap perill per a la capa d’ozó. Ja s’entén que la solució a tota la porqueria que aboquem al nostre voltant, per terra, mar i aire, seria deixar d’abocar-la i no pas abocar-ne d’un altre tipus per contrarestar-la, però el fundador de Microsoft està convençut que ja anem tard i que és poc realista pensar que les economies mundials –les plenament desenvolupades i també aquelles que es troben en vies de desenvolupament– frenaran en sec per evitar els efectes devastadors d’un canvi climàtic que fa temps que comença a deixar-se sentir.
Cap al final de Years and years, la matriarca Muriel Deacon, interpretada per Anne Reid, pronuncia un monòleg que és el pinyol de tota la sèrie: “Els bancs, el govern, la recessió [...]. Podem seure aquí tot el dia i culpar l’altra gent. Culpem l’economia. Culpem Europa. El temps [...]. Però la culpa és nostra. És la samarreta que costa una lliura i ens pensem que és una ganga. El botiguer en treu cinc cèntims i algun agricultor en algun camp ha guanyat 0,01 cèntims pel cotó, i ens sembla que ja està bé [...]. Aquest és el món que hem construït”.
Una apel·lació directa a la corresponsabilitat. Mentrestant, altres construeixen para-sols gegants.