Fa quatre dies que hem deixat enrere les eleccions generals i es comença a fer evident que els 15 dies de campanya i fins i tot els programes electorals no serveixen per a gaire res. Almenys, no per explicar i deixar clares les intencions de govern d’aquells que es presenten. Tot just la setmana passada, una de les primeres decisions del nou Executiu sorprenia uns i altres en la roda de premsa posterior al consell de ministres: enduriment dels requisits per a qui vulgui fer reagrupament familiar. Dos dies després, el cap de Govern ho defensava assegurant que no es pot ser “tan generós” si alhora defensem un creixement sostenible. Recordava limitacions que poden patir alguns serveis i apuntava que en alguns casos el que pot passar és que l’endemà hi hagi gent trucant a la porta de serveis socials per cobrir algunes necessitats. I no han pensat que potser la culpa és d’uns salaris que no estan a l’altura? Per què ningú ens explica quin país es vol en realitat? Veient les accions, no costa gaire d’esbrinar: residents rics, molt rics, que puguin pagar milionades per un pis, que potser no venen aquí a generar gaire activitat econòmica –excepte per a la seva butxaca– i una massa de mà d’obra pobra, que si pot ser no cal ni que visqui al país, que estiguin sols, amb el mínim de necessitats per cobrir (escoles, metges, ajudes...) i que quan hagin acabat la feina se’n tornin a casa seva. Tot molt amable i encarat a la cohesió social. És cert que Andorra no pot créixer de manera indefinida, però potser ens equivoquem si anem per aquest camí. La sostenibilitat es pot obtenir de moltes maneres diferents, també posant límits a alguns capricis del més rics.
