Paper en blanc. He d’escriure d’alguna cosa i no sé de què. La dictadura del temps i l’espai s’imposa. Tinc pressa i he de redactar ràpid perquè tinc moltes altres tasques per complir durant el dia. No sé si té sentit, tot això. Pobre lector, li estic fent perdre el temps amb un barboteig de paraules que no tenen cap fil argumental. Escric pensant en la pròxima feina que he de fer. El sense sentit continua en auge. El telèfon no para de sonar. El WhatsApp t’avisa que tens moltes converses pendents. El correu electrònic és ple de missatges per llegir. Has de planificar les notícies del dia, i les de l’endemà, i l’altre. Ostres, l’agenda em recorda que tinc un dinar amb una persona que em pot donar informació d’un tema que estic seguint. No hi puc estar gaire estona, si no perdo massa temps. Una veu interior va ressonant constantment: “Acaba ja, acaba ja.” Notícia d’última hora. Què ha passat? Tinc un document pendent d’examinar. La web s’ha penjat. S’ha suspès una roda de premsa. Ens ha fallat un tema que perseguíem. Tinc una alerta permanent en la meva actitud periodística que em renya perquè no tinc temps per investigar, per pensar i valorar les informacions, no tinc temps per triar i remenar en el munt d’informació que busca desinformar i manipular. Vull deixar de ser esclau de la immediatesa. No vull ser el primer sinó fer-ho bé i ser creïble. Desitjo un periodisme pausat, de foc lent, reflexiu, profund. Au va, passerell, deixa’t estar d’històries i prem la tecla enter o demà no surt la columna.
