Un pessic de Belle Époque

L’escriptor Pierre La Mure, nascut a Niça el 1909 i mort fa 45 anys a Califòrnia, l’any 1950 escriu la novel·la Moulin Rouge sobre la vida de Toulouse-Lautrec. La història desperta la curiositat de l’actor José Ferrer, que compra els drets i juntament amb John Huston la porten al cinema amb guió del propi Huston. Dos anys més tard, el gran cineasta francès Jean Renoir realitzarà French Can Can, també sobre l’univers del Moulin Rouge i el seu cridaner, espectacular i desenfrenat ball.   
Amb la pel·lícula de 1952, premiada amb dos Oscars, commemorem el 120 aniversari de la mort del genial pintor d’Albi, els 115 anys del naixement de Huston i els cinc de la mort de Zsa Zsa Gabor, la guapíssima ballarina Jane Avril a la cinta. Però parlarem de més personatges vinculats a la ciutat de París i al famós cabaret de Montmartre, un dels símbols de la capital, com  la torre Eiffel, els dos inaugurats el  1889 en plena Tercera República amb Sadi Carnot de president. El Moulin Rouge aixeca el teló  un 6 d’octubre i l’endemà ho fa la torre Eiffel amb motiu de l’Exposició Universal. 
L’emblemàtic cabaret de Pigalle és fundat per un personatge nascut a Terrassa el 1839, fill d’una acabalada família del tèxtil que emigra a París quan el nen te només tres anys. El seu nom: Josep Oller Roca, que en plena Belle Époque apuja la persiana del local  amb la col·laboració de Charles Zidler com a soci. És un període feliç i pròsper  entre el final de la guerra Francoprussiana i l’inici de la de 1914, moment en què l’emblemàtic espai tancarà fins al 1921, just ara fa un segle, motiu  sobrat per celebrar-ho amb xampany. L’any següent, el visionari Oller mor i és enterrat al Cementiri de Père-Lachaise en una tomba on diu: “La seva intel·ligència igualava el seu cor”.
De la música de la pel·lícula de Huston se n’ocuparia  George Auric, un prolífic compositor que formaria part de l’anomenat Grup dels Sis. Auric compondria  nombroses bandes sonores, i un extens catàleg d’obres: ballets per a Diaghilev, partitures simfòniques, de cambra.
La pel·lícula segueix la descripció que La Mure fa de  l’aristòcrata Henry Toulouse-Lautrec, on tot gira al voltant de la seva vida en el París de la bohèmia. El que fa Huston és repassar la psicologia del món que freqüenta la sala a través dels quadres del pintor que retraten els marginals, les ballarines i els borratxos asseguts a les taules per gaudir de l’electritzant número de les faldilles que van amunt i avall, associat sempre a la música de Jacques Offenbach. 
Huston tracta amb sensibilitat la torturada vida del pintor i les seves difícils relacions amoroses per la seva minusvalidesa física. El realitzador nord-americà ve a dir que malgrat la desesperació i els desenganys hi ha coses que ajuden a superar-ho; la creació artística n’és una. 
Quan Pablo Picasso va assabentar-se del rodatge de la pel·lícula pels barris de París va llogar una habitació d’hotel per seguir des de la finestra les escenes que es filmaven al carrer. Sincerament, jo hagués fet el mateix que ell.
I per acabar sense tristesa tot pensant en la vida de Toulouse-Lautrec, crec que unes pinzellades més optimistes i divertides poden anar-nos bé. Zsa Zsa Gabor, que el 1936 va ser Miss Hongria i a partir del  1941 prototip de bellesa als Estats Units, era també aguda i múrria. Seves són frases com “L’única profunditat que els homes volen de les dones és la de l’escot”, “Mai he odiat un home tant com per tornar-li els diamants que m’ha regalat”, o aquesta: “Jo vull un home que sigui amable i comprensiu; és demanar-li molt a un milionari?”