Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Robert Basart

Robert Basart

Pensaire andorrà

 

 

Un petit microcosmos




L’altre dia em va telefonar un senyor dels importants del món cultural barceloní, i com ja m’ha passat altres cops succeí un fet que es va repetint una vegada i una altra, a tot arreu, i que potser ja és el moment que algú en digui alguna cosa.
Tot va venir arran d’un treball que vàrem escriure a mitges amb una altra persona i del fet de la mort d’un personatge andorrà que, segons el seu entendre –i el meu–, potser Andorra no va saber estar al nivell que alguns haguéssim desitjat.
Per no entrar en massa detalls –puix que ja no cal– i fer-ho breu, la qüestió era que aquest personatge tan important en els seus darrers anys de vida podríem dir que ho va passar una mica malament i que potser no va ser del tot acompanyat com hauria d’haver-ho estat. 
A partir d’aquí començà amb les seves conjectures: que si aquesta resposta no era correcta... Que si on eren tants d’amics... Que què varen fer les institucions... Que si els bancs, potser, haurien d’haver actuat d’una altra manera... Crítiques en certa mesura comprensibles i que en veritat venien més del dolor de la pèrdua de l’amic que no pas d’un raonament reflexiu i pausat.
Què hi farem, els humans som així i quan els sentiments s’apoderen de nosaltres... passa això.
El cas és que seguírem conversant i explicant anècdotes d’aquell personatge. Que si va fer això... Que si feia allò altre... Que si tenia allò de bo... Que si a vegades tal o qual cosa... I parlant, parlant, va sortir la Cirerada.
La Cirerada, per als qui no l’hagin conegut, eren una espècie de convivències que es varen fer durant una quinzena d’anys a Ca n’Homs i en la qual participaven tota una sèrie de grans intel·lectuals catalans, andorrans i d’altres contrades, en què es parlava i comentava tot, menys de política, la qual no estava permesa. 
Sense anar més lluny, per allí hi van passar el bo i millor de cada casa, i Andorra i el Pirineu, no n’eren l’excepció. 
Doncs bé, parlant, parlant, va sortir l’insigne poeta Miquel Martí i Pol. 
La qüestió era que aquest personatge, els darrers anys de la seva vida, podríem dir que ho va passar una mica malament i que potser no va ser del tot acompanyat com ho hauria d’haver estat.  Resulta que, segons m’explicà el meu interlocutor, el poeta de Roda vivia en un primer pis sense ascensor. Com tots vostès saben Miquel Martí i Pol patia una terrible malaltia que l’obligava a anar en cadira de rodes i que feia que la seva esposa, la Montserrat, hagués de carregar-la escales amunt i avall cada cop que volien sortir de casa. En resum, que sortir al carrer era tot un drama.
Davant d’aquesta terrible situació els components de la Cirerada havien proposat de fer una recol·lecta perquè un dels assistents (precisament de qui els parlava al començament d’aquest article) volia fer pujar a viure a Andorra en Miquel Martí i Pol i de passada presentar-lo al premi Nobel. D’aquesta manera, si cadascun d’ells aportava una miqueta a aquest lloable projecte, entre tots podrien facilitar la vida al gran poeta català.
I què va passar? Per què no va succeir? –li vaig preguntar. On eren tants d’amics...? Què varen fer les institucions...? Els bancs, potser, no haurien d’haver actuat d’altra manera...? 
En escoltar aquella repetició de frases, amb les mateixes paraules que ell m’havia dit feia només uns instants, va exclamar: “Touché!”
Veieu –li vaig dir–, el que passa a Andorra, passa a Barcelona, a París, a Londres i a la Xina –com diria algú–. No som cap excepció. Només som un petit microcosmos reflex d’un món on els pecats, que són globals, potser aquí es veuen més, perquè som més petits i tots ens coneixem.
I tots aquells que emmerden el nom d’Andorra, inclosos pseudoperiodistes i canals de televisió, si us hi fixeu bé, només ho fan per no parlar de la seva pròpia merda. 
Ja em perdonaran si he repetit alguns paràgrafs en aquest article, però és que la vida en si mateixa també es repeteix. I, a Andorra, no som res de l’altre món. Només un petit microcosmos.
Moltes gràcies per llegir-me.

 

Comentaris: 1

Comentaris

Aquesta últims mesos l'amic Robert ens deleita amb els seus escrits, escrits que trobo molt enriquidors i agradables.. Gracias Robert.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic