La recerca apunta que una ingesta reduïda de calories ajuda a doblar l’expectativa de vida dels cucs nematodes, i que els ratolins de laboratori viuen entre un 30 i un 40% més mercès al dejuni intermitent. De moment no sabem si això xuta amb persones, de manera que si volem superar la mitjana europea −81,2 primaveres− sols ens queda provar aquests mètodes o tal vegada mirar de batre els 117 de l’olotina Maria Branyas inflant-nos de iogurts de La Fageda.

La lluita contra l’envelliment s’ha convertit darrerament en una mena de cursa contra rellotge per veure qui descobreix abans el secret de l’existència eterna. I no diem de l’eterna joventut en la mesura que el que a hores d’ara hem aconseguit és allargar pròpiament la vellesa, i per bé que estigui no em discutireu que no molaria més deixar de marcir-se, no sé, posem per cas als 40 i tirar així unes dècades. Tot depèn, perquè com que sembla que el segon desig no és possible haurem de conformar-nos amb el premi de consolació i perllongar l’existència superats els vuitanta, la qual cosa ens permet, en plena senectut, tirar-nos a la droga i la follesca, que deia el mestre Rubianes. Es diria, però, que a més de qüestions genètiques el tema també va en funció del lloc on es visqui, i fent gloriosa excepció de la nostra Maria, es diria que tot pinta millor si resideixes a Okinawa, Ikaria o Sardenya, “zones blaves” on s’assoleixen les ràtios més altes de longevitat. O potser no: no em negareu que hi ha un patró clar entre l’Olot on la Maria va passar els darrers temps i el fet que els iogurts que consumia es fabriquin a la mateixa comarca. Sospitós... Voleu dir que millor que comprar-se un pis a Okinawa no fora preferible fer-ho, què sé jo, a Besalú? Una bona alternativa seria haver nascut cloïssa i dir-se Ming —c. 1499-2006, al cel dels mol·luscs sia—, o donar amb la teva ànima a dins una Turritopsis nutricula, una medusa que mai mor de causes naturals, ja que les seves cèl·lules són capaces de tornar a una primera fase de desenvolupament i reiniciar el cicle vital. És a dir, envelleixen i rejoveneixen successivament. El somni daurat d’en Rubianes.

La bomba seria nàixer tauró de Groenlàndia, que gràcies al seu metabolisme lent –creix un centímetre a l’any, fins a uns sis metres, i arriba a la maduresa sexual amb el centenari– es calcula que viu entre 250 i 500 tacos. Ara, que ben pensat jo conec un cas humà similar: el meu cunyat fa cinc metres de diàmetre de panxa i els diumenges rebaixa les funcions orgàniques a mínims. Només es mou per anar del sofà a la nevera mentre segueix les carreres de cotxes i el futbol de tercera regional. I a la seixantena continua sent un immadur. Ja veig que ens enterrarà a tots.