M’han donat un premi. Un premi Àgora Cultural per la meva trajectòria en la música moderna. Va ser dimarts passat, 25 de novembre, i hi vaig anar enganyat pels meus germans Lluís Cartes i Òscar Llauradó. Aquest darrer em va dir que a qui donaven el premi era a l’altre i com a bons germans que som havíem de tocar a la cerimònia d’entrega i ho havíem de mantenir en secret. I així ho vaig fer, però el premi no era per a ell, sinó per a mi. 

La gent que hi era, i que majoritàriament sabien que el premi me l’atorgarien a mi (sembla ser que jo era dels pocs que no ho sabia) diu que vaig fer una gran cara de sorpresa, i és que realment em vaig sorprendre; poc que m’ho esperava. 

Quan fas les coses no les fas perquè et donin premis, les fas perquè creus que les has de fer, o perquè creus que algú les ha de fer i com que ningú s’hi posa, t’hi poses tu, o almenys aquest és el meu motor.

En un discurs d’agraïment poc reeixit vaig tractar de dir més o menys això, perquè quan jo tenia 13 anys i volia tocar la guitarra elèctrica no hi havia cap escola de música moderna al país, i per això, després d’haver-me format a Barcelona, en tornar a Andorra vaig començar a fer classes de guitarra elèctrica, d’una manera tan desmesurada que vaig acabar fent, gairebé sense voler i perquè la gent ho demanava, una escola de música moderna on es podia aprendre bateria, baix, guitarra, teclat, cant…

Però això no ho hauria pogut fer, i aquesta és la part que em vaig deixar de dir a la improvisada al·locució, sense els que em van fer costat des del primer moment, Lluís Cartes a l’inici i Edu Cabrera de seguida i per sempre, i després d’ell tota la resta d’amics que es van sumar al meu gran projecte vital que és l’Espai de Música Moderna, tot de músics que han anat passant per les aules d’aquest pis que és la nostra segona casa, oferint el seu coneixement i experiència als alumnes que àvids venen a aprendre a tocar un instrument.

Igualment ha passat amb tots els altres projectes en els quals estic, o he estat, immers, res ho he fet jo sol, sempre amb l’ajuda d’altres persones engrescades que no han dubtat a donar el seu temps per un objectiu comú.

La fundació de l’Associació de Músics el 2007, amb Landry Riba, Ishtar Ruiz i Marc Milian, segur que em deixo algú, però l’ASMA encara respira; la creació d’un festival que dona veu a tots els grups del país i a uns quants de fora perquè la gent vegi què es cou a les nostres valls, musicalment parlant. Aquest festival és el Jambo, una gran idea del Toni Colom a la qual junts vam saber donar vida a les places del centre històric d’Andorra la Vella envoltant-nos una vegada més de gent meravellosa i altruista que rema per un propòsit compartit.

Però sobretot, en aquestes paraules d’agraïment em vaig oblidar de la meva família, principalment de la meva dona, que em pateix cada dia amb les meves dèries. 

Va per a tots vosaltres.