Un premi, dos premis, tres

Cada any per aquestes dates, coincidint amb la Nit Literària, em ve el cap el cas de cert col·lega de cuyo nombre no quiero acordarme i que cada edició o així es presentava al premi de periodisme. Encara era el Tristaina. Una vegada s’havia endut un accèssit, crec, però la grossa se li resistia any rere any. Així que un dia va vomitar un article dient que era un guardó indigne de la seva trajectòria, d’escàs prestigi i guanyadors de nul·la qualitat. Parlo de memòria perquè ara no em posaré a buscar la columna aquella. Però en essència, deia això. Comprendran vostès que ens vam endur una sorpresa monumental l’any que, per fi, el va guanyar i el Tristaina va deixar automàticament de ser un guardó menor i vilipendiable. Els premis literaris a casa nostra, inclosos els periodístics, són iniciatives molt ben intencionades que potser van tenir algun sentit en èpoques de resistència però que avui, per norma general, només interessen als guanyadors, habitualment autors forans de segona fila especialitzats en premis de províncies de qui mai més no sentirem a parlar. Per resumir: una manera com una altra d’enterrar els diners dels patrocinadors. Facin la prova: qui recorda el nom de l’últim guanyador del Pirene? Del Laurèdia? Del Fiter i Rossell? Del Carlemany? Algú creu sincerament que serveixen per estimular la creació o la qualitat del que s’escriu o es publica? No tindria més sentit destinar quantitats que poden ser considerables a becar directament els creadors del país? A la traducció al castellà i al francès d’obres ja publicades? Cal que existeixin tres premis de periodisme dotats directament o indirectament per institucions públiques? I dos de novel·la? De veritat que a ningú més li sembla redundant i innecessari?