Els problemes addictius, igual que l’àmplia gamma d’incidències en el camp de la salut mental, continuen essent incomprensibles per a moltes persones, fins al punt d’estigmatitzar des dels diagnòstics, la conducta i la cognició desadaptativa que aquestes persones poden tenir. El desconeixement, i fins i tot la por, cap a problemàtiques com l’addició a substàncies, els trastorns de l’estat d’ànim com la depressió major, els trastorns de la conducta alimentària, els trastorns límit de la personalitat o la bipolaritat, és una de les principals fonts d’estigma.
En certa manera és comprensible la incomprensió de certes persones a l’hora d’entendre per què una persona no pot deixar de consumir alcohol, encara que tota la seva vida sembli que està en perill. En els fonaments d’una cultura arrelada a la rigidesa i al càstig i que cada vegada es troba més apàtica, freda i calculadora potser és massa demanar-li calidesa, comprensió, respecte i acompanyament.
Les addiccions generen incomprensió, i la incomprensió generarà de manera abrupta i terrible un rebuig social. En conseqüència, s’agreuja el sofriment de les persones que, per diferents causes, es troben sumides en problemes de salut mental. I això és el que anomenaré la perpetuació de la discriminació. Un problema d’incomprensió, sí, però també, i sobretot, un problema d’empatia. Aquesta és la fotografia que relata la societat actual, una societat on, encara que es parli de salut mental continua sense poder donar tendresa i amor a les persones que, per un conjunt de causes i factors, es troben en mig d’un problema de salut mental.
Potser és necessari replantejar-se la manera de percebre les persones que pateixen en referència a la seva salut mental, potser si en comptes de tractar-los amb condescendència, amb vigilància extrema, amb un control exhaustiu de les seves vides, amb prohibicions, sancions, càstigs i en definitiva, culpa, potser, només potser, aquestes persones puguin en definitiva enfortir la seva autonomia, la seva estima i, per tant, la mateixa capacitat de resoldre situacions que abans haurien sigut impossibles en un context paternalista, de control i d’opressió excessiva liderada en primera instància per l’estigma.
La tendència cruel de reduir el dolor aliè a una qüestió de voluntat és, en si mateix, la visió estigmatitzant que les persones més utilitzen. Com si deixar de consumir aquella substància fos només qüestió de decidir-ho, sense tenir en compte tot el context que ultrapassa i que conforma en primera instància les persones.
Aquesta tendència estigmatitzant errònia és produïda per una visió on es considera que el que no es veu no existeix, el que fa por es rebutja, i el que no s’entén s’assenyala.
Una societat que no té lloc per al sofriment psicològic, on les emocions són acceptades i comprensibles només quan no pertorben. Tolerades només arran de ser contingudes, silenciades i discretes. I en referència a això ens trobem que aquell que es desborda, que cau, que s’abraça a una substància perquè no troba una altra manera de calmar el soroll interior no té opcions, i a tot això, se li suma la incomprensió del món, l’augment dels estats d’ansietat, la vergonya de demanar ajuda i reconèixer un problema, o si més no, el rebuig sistemàtic que la societat o el món té  preparat per a aquestes persones. Fins que no puguem entendre que els problemes addictius són en si mateix una forma de supervivència mal entesa, una crida d’auxili mal escoltada, i que tot respon a un ampli conjunt de situacions vitals, a una gestió ineficaç en els patrons conductuals, no podrem ajudar sense fer mal, sense produir certa discriminació en cada acció que de segur serà amb bona intenció, perquè quan parlem de salut mental i addiccions no serveix únicament la bona fe, també és necessària la responsabilitat social de fer entendre l’arrel del problema fonamental; les conductes desadaptatives que regeixen el patró d’actuar d’aquestes persones. Pensem que qui s'autodestrueix ho fa perquè vol, perquè no estima prou la vida, perquè és dèbil. Si més no, no és debilitat. El que falta no és disciplina ni força de voluntat. El que falta és escoltar. El que falta és un vincle. El que falta és reconèixer que qualsevol pot caure, i que ningú hauria de travessar el dolor en solitud.
Em tranquil·litza saber que la humanitat, de la mateixa manera que pot ferir aquestes persones, també les pot ajudar. Perquè els valors humans, aquells que conformen qualsevol definició d’humà, són, en definitiva, la necessitat inherent de vincular-nos amb els altres.
Podem, llavors, deixar de jutjar i començar a escoltar. Entenent que ajudar no és rescatar, ni imposar un camí. Ajudar és presència. És mirar sense por. És reconèixer el dolor de l’altre sense necessitat d’entendre’l del tot. És aquesta empatia que ens impedeix girar el cap quan algú s’està trencant.
Hem de saber què significa ser humà. Saber que les circumstàncies, el dolor i la vulnerabilitat no són excepcionals, sinó profundament humanes. Perquè en el fons, el que més cura no és la tècnica, sinó el vincle.
No podem demanar calor on hem oblidat com fer foc.